Crítica: Tartufo amb Pepe Viyuela – Teatre Goya [Grec 2022]

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

Tartufo, un clàssic sobre la hipocresia, ha aterrat al Teatre Goya, de la mà d’Ernesto Caballero. L’obra és prou coneguda: Tartuf, un hipòcrita, ha seduït Orgó amb les seves mentides per aconseguir quedar-se la seva riquesa, la filla i la dona.

Tartufo arriba al Teatre Goya dins el marc del Grec 2022 amb Pepe Viyuela com a protagonista

L’argument el coneix tothom, i si no, és prou clar per entendre l’obra només en veure-la en escena. Però, Ernesto Caballero no pensa el mateix. Deu pensar que el públic d’avui dia no entendrà Tartufo, així que, ja des del principi, fa que els actors, fent d’ells mateixos, discuteixin entre ells sobre l’argument, per aclarir conceptes. Fins i tot, ens han d’explicar el final per si no ens queda prou clar… potser a Ernesto Caballero li cal que li expliquin el Tartuf, però el públic que va a veure aquesta obra, és prou intel·ligent per entendre-la sense explicacions a part.

El text de Tartufo és d’una finesa excepcional, i les traduccions que se’n fan respecten aquesta finesa. Però Ernesto Caballero ha pensat que cal actualitzar el llenguatge… així que la minyona, Dorina, que en el text original és una serventa educada i amb un llenguatge fi i ple d’ironia, aquí és una noia que parla com si estigués en una discoteca de polígon, amb un llenguatge vulgar i groller que no té res de fi ni d’ironia. I que desmereix el personatge de Dorina.

En aquest muntatge, la comèdia agra de Molière s’ha convertit en una mena de vodevil, ple d’incongruències: Marianna fa una protesta a l’estil Femen, amb els pits a l’aire, però acata les ordres del seu pare tan bon punt aquest parla. En què quedem?

Els actors sobreactuen, exageren. La direcció opta per l’humor gros en lloc de la ironia i el sarcasme. Tira ple dret. L’obra gira entorn de Pepe Viyuela. Tot el que s’hi fa, és per al seu lluïment. I justament, en aquest muntatge, no llueix res. Un actor amb registres tan amplis i tan bon intèrpret no es mereix aquest muntatge.

La resta d’actors, són merament corals, però destacarem el monòleg final de Paco Déniz (Orgón), amb nas de pallasso… un monòleg que és una llum brillant enmig de la foscor. La resta d’actors, Silvia Espigado, Jorge Machín , Javier Mira, Estíbaliz Racionero , María Rivera i Germán Torres compleixen el seu paper. Són correctes però no brillen.

L’escenografia té un disseny molt bo: quatre burres plenes de roba, quatre taules petites de maquillatge. Tot amb llum integrada, que serveix per completar la llum dels focus quan convé.

El Tartufo que podeu veure al Teatre Goya us divertirà si us agrada l’humor fàcil i gruixut. El text de Molière que hi podreu escoltar continua sent magnífic, i cap mal muntatge el pot difuminar.


  • El millor de l’obra: L’escenografia.
  • El pitjor de l’obra: La direcció i el muntatge d’Ernesto Caballero, que desvirtua el text original amb invents incongruents i no sap dirigir els actors perquè brillin com es mereixen.

Un comentario:

  1. Joan-Lluís de Yebra

    Gairebé absolutament d’acord amb la crítica. És una falta de respecte al públic pensar que no entendrem un text del s. XVII tan àcid, discursivament simple i alhora divertit, com quasi tots els textos de Molière… El Tartuf, a més té un objectiu clar: els falsos “beats” o els qui recorren a la religió per enriquir-se i més…, no al que suggereix Ernesto Caballero referint-se als polítics… Molière ho faria més tard amb advocats, metges i apotecaris… menys amb el rei, és clar, que mantenia la seva “troupe”!. Ah! i he començat dient “gairebé”, perquè la valoració (2,5 sobre 5) és massa generosa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *