Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10. Interpretar sense interpretar no està a l’abast de qualsevol.
A Espectáculos Barcelona també et recomanem Ciara amb Angels Bassas
Terra Baixa és un monòleg que ens fa venir al cap els antics rapsodes, els trobadors, els contacontes… o aquelles persones que explicaven històries a la vora del foc, en un mas… un mas com l’escenari on passa la història de la Marta, del Manelic i del Sebastià.
En Lluís Homar és qui ens explica la història a Terra Baixa. I per fer-ho, aprofita els elements que es troba en aquest mas, pocs elements perquè els masos, en l’època en què passa aquesta drama rural, eren casalots amb poc mobiliari, gairebé buits. L’escenografia d’aquesta obra de teatre de Barcelona és molt encertada, perquè ens situa en una època i en un lloc molt determinats. No és que sigui minimalista, és que no necessita res més perquè no hi havia res més. La sala on ens expliquen aquesta faula, podria ser bé una foto antiga i envellida, en blanc i negre, feta encara amb un clixé de vidre.
En aquest espectacle de Barcelona Lluís Homar es transforma subtilment en Nuri, la petita pagesa amiga de la Marta i del Manelic; i també en Marta, la «granoteta de pluja» en mans de l’amo; en Manelic, la natura, la innocència, la ràbia; i en Sebastià, l’amo, ple de contradiccions, que vol i dol; ells són els motors del drama que passa davant dels nostres ulls i del que, en certa manera, n’acabem sent còmplices, perquè en Lluís Homar ens l’explica directament.
Un rapsoda que no necessita grans transformacions per fer viure cada personatge en un escenari que sembla improvisat, un contador d’històries que aprofita els elements que es troba per ficar-nos dins la història. La interpretació és natural, no hi ha sobreactuació. No cal que cada personatge tingui una veu diferent, ni estrafeta, ni gestos massa diferents. I, malgrat aquesta manca de caracterització, en Lluís Homar ens els fa diferents els uns dels altres, amb petits gestos, petites entonacions… petits canvis subtils que acaben identificant en Manelic, la Nuri, la Marta, en Sebastià.
La música és, de vegades una nota sostinguda i vibrant, que ens reforça la tensió del moment. O les cançons de Sílvia Pérez Cruz, que recorden cançons tradicionals catalanes, per tancar un acte i obrir el següent.
La dramatúrgia ha mantingut l’estructura en tres actes del text original i, malgrat que ‘han reduït els personatges a quatre, no es perd el fil conductor i el drama apareix amb tota la seva força. Un vestuari sobri que no desentona gens en el casalot amb pocs mobles que és l’escenari. No han caigut en el recurs d’un escenari rural «idíl·lic». Ens mostren el que hi havia: sobrietat, pocs mobles, res superflu.
I en Lluís Homar a Terra Baixa fa una interpretació on res és superflu. On res és artificial ni artificiós. Una interpretació que no ho sembla, i això no és gens fàcil.
