Hem tornat a la Sala Heartbreak Hotel, encara poc coneguda per a molts de nosaltres, ubicada al carrer Bacardí, al costat de la Plaça de l’Oreneta del barri de Sants. La primera vegada que hi vam anar va ser per veure l’excel·lent Glengarry Glen Ross, i aquesta vegada hem presenciat un solo, titulat “Un sublime error“.
Un sublime error, sota la direcció de Jan Lauwers
Un sublime error és una obra dirigida per Jan Lauwers amb la Needcompany que parla de la desesperació d’un home en el seu propi funeral, reflexionant sobre el seu passat, les seves amistats i les misèries del món en general (la soledat, sobretot).
Jan Lauwers (1957) és un artista molt polifacètic i treballa en gairebé en tots els mitjans, però s’ha fet conegut sobretot pel seu treball innovador en l’escena teatral amb Needcompany, fundada a Brus-sel·les el 1986. Els textos més coneguts de Jan lauwers i la Needcompany inclouen Isabella’s room, The Lobstershop, Morning Song, Ulrike i The Snakesong Trilogy, entre d’altres.
El tema de l’obra no és original, parla de la merda que envolta l’ésser humà, de l’enveja, del capitalisme, també de l’amor, sí, però és una peça trista, en general, i de l’amor ens en queda poc quan ens aixequem de la cadira. El que sentim, sobretot, és molta pena i nostàlgia.
Gonazalo Cunill, l’intèrpret que encarna a tres personatges
Gonzalo Cunill fa de Gonzalo, el seu personatge que no és ell mateix (però que ens deixa entendre que sí que té una mica d’ell, igual que de molts altres personatges masculins); també fa d’Àlex i de Cristine; ells tres formen un triangle sentimental al voltant del qual gira l’obra d'”Un sublime error”.
L’autor confessa retratar-se a ell mateix i a les seves amistats en aquest text. La íntima amistat entre Gonzalo Cunill i Jan Lauwers els ha portat a treballar junts en moltes ocasions, o potser ha estat a la inversa, i han guanyat premis com el OBIE a Nova York.
Gonzalo Cunill és l’estrella de l’obra, no només perquè sigui l’únic actor sinó perquè fa una interpretació sentida, profunda i punyent; una meravella.
Malgrat això, els 90 minuts que dura l’obra se’ns han fet llargs. El guió és redundant, poc sorprenent, molt dens i una mica pesat. Sobretot els monòlegs de l’Àlex, que vols que acabin quan encara els hi queda uns minuts.
- El que més m’ha agradat: l’escenografia, on una taula amb una pila de gerros i gots de vidre trontolla constantment, i, de vegades, deixa caure algun element provocant un trencadís (real i metafòric) i l’actuació de Cunill, un geni.
- El que menys: els monòlegs de l’Àlex, massa pesats.
