Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
Consulta nuestra selección de teatro en Barcelona
Arriba una obra de teatre a Barcelona dirigida i interpretada per Julio Manrique: Una altra pel·lícula.
Aquest text de David Mamet ens explica una història de taurons. Una història on els negocis traspuen testosterona, on les amistats i les fidelitats s’aguanten mentre duren els diners, on tothom té un preu i tothom juga les seves cartes per aconseguir els seus propis objectius. La resta, són danys col·laterals que no signifiquen res.
El cinema reduït a una transacció comercial. No es parla d’art, no es parla de creació. El que importa és el negoci. Una pel·lícula té valor segons els beneficis que doni. La resta, és una pèrdua de temps. Quan va perdre en Bobby Gould el sentit artístic? Quan el va deixar ensorrat sota la seva billetera?
L’obra de teatre Una altra pel·lícula ens presenta a dos personatges, en Bobby i en Charlie, dos amics des de fa anys, que treballen junts. Són amics perquè treballen junts i perquè això els beneficia a tots dos. Un ha arribat a Cap de Producció, en Bobby, i l’altre, en Charlie, espera la seva oportunitat. Quan li arriba, busca en Bobby perquè amb ell sap que podrà tirar-la endavant. Però sempre hi ha la possibilitat “de creuar la vorera i anar al davant”. A la competència. En Charlie assegura que ell és lleial. Però… “la meva feina és llepar-te el cul”.
El tercer element en acció és Karen. La secretària que ocupa el lloc de forma temporal. “És una bona pel·lícula?”, pregunta davant les demostracions d’entusiasme d’en Bobby i en Charlie pel nou projecte. “És un producte” respon en Bobby. En Bobby té molt clar que ell fa negocis, no pel·lícules. “Li agrada la seva feina?” pregunta la Karen al Bobby. Una mirada ingènua que ve de fora i trasbalsa el món que en Bobby coneix i dóna per segur. Però, segons passa l’obra ens preguntem… realment és una mira ingènua, la de la Karen? Fa les coses perquè cal fer-les o hi ha una intenció al darrere? En Bobby i en Charlie són manipuladors. Ho és també la Karen?
A aquest espectacle de Barcelona veiem unes imatges projectades al principi de l’obra que ens situen als anys vuitanta, amb referències a esports, política, cinema, art… però el vestuari no s’hi adapta. En Bobby porta mocasines sense mitjons, i això ens recorda Miami Vice… però les americanes sense espatlleres generoses, els pantalons sense pinces inacabables, són una roba massa actual, massa depurada que ens porta més a l’actualitat.
El decorat, intemporal. Massa minimalista per l’època. Hi trobem a faltar llums, decoració… un quadre fent referència al món del cinema a casa del Bobby és un recurs massa fàcil. Però dividir l’espai en dos, amb una cortina que serveix de pantalla de projecció és una gran trobada.
Les interpretacions desllueixen el text. En Julio Manrique, massa sobreactuat, no fa creïble un personatge passat de voltes. En David Selva, no transmet el sarcasme ni la mala bava del seu personatge. La Mireia Aixalà es dilueix entre els dos actors.
La selecció musical és excel·lent, però hi ha moments en què la música no s’arriba a escoltar bé. Igual que alguns diàlegs, que es perden i no arriben al fons de la sala.
Una altra pel·lícula és un gran text que dóna per molt més. I un final d’obra que es mereix un Òscar. Perquè el final és el millor de tot. Llàstima que ja no sigui teatre.
