Crítica de Alicia Nicolás
Nota: 6.5 sobre 10
Arriba una obra de teatre a Barcelona molt original i irreverent: Xarnegos al Almeria Teatre.
Què és Xarnegos? Podríem pensar que és una comèdia sobre la identitat catalana, sobre els tòpics que fan de Catalunya el que és, o el que molts creuen que és. Podríem pensar que és una mena de lliçó de catalanitat servida en clau de comèdia. I ens trobem amb què tot això és una excusa per parlar-nos de temes més importants: les relacions entre les persones, allò que fa que fem feliços als altres, allò que fa que nosaltres siguem feliços.
Un grup de gent visita un psicoterapeuta. Una noia, la Txell, completament abduïda per una germana que és el paradigma de l’èxit en tots els camps, una dona gran que s’hi presenta per error, pensant que és un gimnàs i que decideix quedar-s’hi, cinc persones més que no obren la boca, i una parella formada per un home gran, Manolo, i la seva filla, Marisa, que vénen perquè el pare ha decidit que és català, tot i haver nascut a Extremadura. I la seva filla creu que això indica que el seu pare comença a tenir problemes mentals. I Ricardo, el psicoterapeuta, un argentí que té veritables problemes per conduir el grup i treure profit de les sessions.
En les diferents sessions a les que assistim durant aquesta obra de teatre, veiem com la Txell acaba descobrint el seu camí. La Marisa, en una escena en estat de gràcia «vete y busca, muérete… pero ¡haz algo», la fa reaccionar, davant la incredulitat de Ricardo, que no acaba d’entendre mai el que està passant en les seves sessions. Ricardo també acaba aprenent de les sessions gràcies a Antònia, perquè ja se sap que en sap més el diable per vell que per diable. I Antònia és gran, però també és una persona viscuda. «Me recuerdas tanto a mi hijo (Antonia). – ¡Ojalá me recordara a mi madre! (Ricardo)». «Yo los tengo que curar y no lo hago (Ricardo) – No, tu los tienes que escuchar (Antonia)»
I Manolo i Marisa també fan una catarsi en aquestes sessions, aprenen a acceptar-se a si mateixos i a acceptar l’altre. Ser català, extremeny o saragossà és irrellevant. El que compta és saber estimar els que ens estimen, i acceptar les decisions que prenen, perquè els estimem.
El text de l’obra Xarnegos fa servir tòpics sobre Catalunya per parlar-nos d’allò que ens fa sentir-nos a casa. «La llengua és el millor vehicle per expressar els nostres sentiments». Però Marisa li demana al seu pare «y háblame en castellano, como toda la vida». Hi ha una incomunicació que no depén de la llengua. Una incomunicació que és més profunda. El pare no reconeix la filla, perquè troba que ha canviat molt. La filla no reconeix el pare per la mateixa raó. Però, com diu en Ricardo «todos somos actores de nuestras vidas y todos llevamos una máscara».
El pare passa de Manolo Escobar a Lluís Llach, del Real Madrid al Llagostera («s’ha de recolzar els equips petis!»), de no saber català a corregir els errors dels altres, de treballar i no fer res més a llegir llibres en català. I Marisa no entén que el seu pare renegui dels seus origens. En aquestes sessions veiem que Catalunya no és només un lloc físic, no és només una terra. Per Manolo, Catalunya és el lloc on ha rigut i ha plorat, la terra que ha omplert els seus records. «Quan un és a casa, ja no li cal anar enlloc, i tu ja ets a casa encara que ja no sigui aquesta». Descobrim que, al final, tots som emigrants perquè tots hem deixat casa nostra per anar a buscar la nostra vida en un altre lloc.
Amb el públic a banda i banda de l’escenari a tocar de les cadires de la sessió, semblava que nosaltres també formàvem part de la psicoteràpia. Per fer-ho més real, la companyia aprofita el públic assistent i el fa participar (però no us direm com, per no aixafar-los la guitarra). La il·luminació canvia en els moments de dramatització dins la psicoteràpia. La música, Gato Pérez i Manolo Escobar, evoquen les diferents visions dels personatges.
Aquest espectacle de Barcelona compta amb un text que té alts i baixos, amb un ritme que va a batzegades. De vegades els diàlegs es queden en tòpics bàsics i molt coneguts que no aporten res de nou. Les històries de Txell i Manolo queden ben explicades, però ens quedem amb les ganes de saber més del que ha portat Antònia i Ricardo a la psicoteràpia. Els canvis de sessió es fan amb un fosc a la sala, en alguns casos amb música, amb altres amb imatges. Així veiem en Gato Pérez, explicant que és un argentí que va aprendre català de gran, i també veiem en Leo Messi explicant com n’és de fàcil el català, per acabar dient que només sap dir «bon dia».
Alícia Puertas és una Txell que transmet angoixa, por i inseguretat. Alzira Gómez és Antonia, un personatge que comença molt fluix però que acaba dominant l’escena. Roser Batalla és Marisa, un personatge que presenta una gran evolució, amb una prepotència insofrible al principi però que acaba aprenent que tots tenen alguna cosa per oferir-nos. Comencem detestant-la i acaba per fer-nos sentir molta tendresa. Pedro Cánovas, Manolo, és un home abatut, que vol i dol, veiem la seva tristesa en veure’s incomprès i la seva tossuderia davant la seva filla. Albert Eguizábal, Ricardo, no acaba de convencer-nos en el seu paper d’argentí desarrelat.
Aquesta obra de teatre ens farà riure perquè ens presenta situacions molt properes utilitzant el llenguate de l’absurd, les contradiccions, la contraposició del castellà i el català… ens farà riure perquè ens posa un mirall al davant i se’n riu també de nosaltres.
