Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8 sobre 10
Consulta la nostra selecció de les obres de teatre a Barcelona
L’obra de teatre Zona Franca ens sitúa a un magatzem en una zona industrial. Un magatzem excessivament endreçat i net que, ja d’entrada, ens fa pensar que alguna cosa no quadra. Un rellotge, projectat a la paret, ens indica el pas dels dies i de les hores.
Un home gran, el Sr. Mañé (Lluís Marco), hi treballa des de fa 29 anys. Es jubila en cinc dies, i en Nin (Pau Vinyals), és el jove que li envien per substituir-lo. Fins aquí, res que sigui fora de lloc. Però, de mica en mica, ens adonem de què en aquell magatzem hi ha molt poc moviment. De fet, gens ni mica. En un argument que beu de Beckett: el Sr. Mañé espera l’arribada d’un camió amb material que sembla que no arriba mai. “Va com va”. Però això no li fa perdre el seu sentit de la responsabilitat “anem per feina” “Jo, a la teva edat, ja estava casat i tot – És que vostè va per feina!”.. Ha estat 29 anys esperant un camió per descarregar i és la seva feina estar allà, amatent, per si el camió arriba.
Lluis Marco és un dels actors de Zona FrancaEn Nin, en els cinc dies que compartirà el temps i l’espai amb el Sr. Mañé, aprendrà a apreuar el Sr. Mañé, que es desviu per l’empresa que gairebé considera comuna part d’ell mateix, “nosaltres”, però que té un sentit de la responsabilitat fora de mida, que li fa tancar els ulls davant de l’absurd de la seva situació. “Molts anys sense faltar un sol dia, puntualment, sap que jo he estat aquí, disposat”, reivindica el Sr. Mañé. I ens preguntem, disposat a què?
En Nin farà que els cinc dies que li queden al Sr. Mañé en l’empresa siguin excepcionals. Li donarà en cinc dies allò que el Sr. Mañé no ha tingut en 29 anys. En Nin ens demostrarà com les empreses tenen organitzacions absurdes que ningú no qüestiona, perquè sempre han estat així i així s’han fet sempre. Ens farà veure que hi ha treballadors que s’adapten a les normatives, per absurdes que siguin, i d’altres que intenten treure algun profit d’aquest absurd organitzatiu. En Nin ens demostra que treballar en aquest magatzem no serà el mateix per ell que per al Sr. Mañé. “Aquesta feina no existeix – Però existeix un sou” “Si no és aquí, serà en un altre lloc. Existeix un contracte i un sou”. En Nin, tot i que no n’espera gran cosa de la seva feina inexistent al magatzem, ja ens ha deixat veure les coses poden ser diferents.
A aquesta obra de teatre de Barcelona veiem una escenografia molt ben construïda. Un magatzem gris, buit, fosc. Una taula, una cadira, un telèfon i un penjador. No cal més. És un lloc de treball reduït a la mínima expressió, en un espai molt gran, que fa que la taula i la cadira encara es vegin més petites i l’entorn, més desolador. Una llum blanquinosa, trista, il•lumina l’espai. És un magatzem, no un aparador. Un tic-tac d’un rellotge que marca el pas del temps, llarg i avorrit, és el so de fons que, de tant en tant, podrem escoltar.
El transcurs del temps ens el marca un rellotge projectat a la paret i un joc de llums que aprofiten els dos actors per recol•locar els elements de cada escena. El vestuari està molt ben trobat. El Sr. Mañé, sempre amb camisa i sabates sota la granota. En Nin, una samarreta amb dibuixos i esportives. El Sr. Mañé, una bossa de pell per portar l’esmorzar. En Nin, una motxilla.
En Lluís Marco i en Pau Vinyals ens presenten dos personatges molt tendres, molt propers, que es fan estimar des del primer moment. Cadascú amb la seva manera de fer, amb la diferència generacional. El Sr. Mañé que és brusc i acollidor alhora, en Nin, que és atabalat però també intel•ligent i agosarat.
Hi havia qui esperava Godot. Aquí hi ha dues persones que esperen un camió. “Va com va”.
