Nota: 8 sobre 10
La cía La Ràtzia ens presenta a El Maldà una obra que parla sobre la guerra. La guerra i com aquesta pot arribar a transformar a les persones, a l’entorn i, fins i tot, al Més Enllà… Una obra de Michel Azama que fa un anàlisi en to de tragicomèdia sobre les guerres que no paren d’esclatar des de fa tants i tants anys…
A «Croades» ens trobem amb una posada en escena molt original. Ens trobem en un món en decadència on només hi ha fang, cendres i barrils de petroli mig buits. Aquí, en aquest entorn tan hostil, tothom pot esdevenir un enemic. Hem d’estar tots en alerta per atacar abans que ens ataquin.
Una crítica mordaç a l’absurditat de les guerres que ens fan perdre la humanitat i convertir-nos en combatents eterns que, inclús en la mort, continuen batallant.
Croades, una obra que denuncia l’absurditat de les guerres
Dos amics de sempre es veuen separats a causa de la guerra. I és que, per molt que vulguem seguint jugant a futbol i mirar cap a una altra banda, arriba el moment on tothom s’ha de posicionar. I, a vegades, aquest posicionament pot anar en contra de qui creies que eres.
Aquí, separats l’un de l’altre, començarem a conèixer un món de guerra, un món on tothom que camini per la ciutat és un enemic a qui cal batre. És igual que, després, sigui del nostre bàndol: sempre és millor atacar que no pas que t’ataquin. I en aquest món tan hostil és on neixen, creixen i es desenvolupen aquests personatges que són un reflex de moltes persones que tenen la guerra com el pa de cada dia.
Bones interpretacions per a un text frenètic i molt àgil
A «Croades» ens trobem amb uns actors que defensen molt bé els seus papers. Tot i que el text té un ritme molt frenètic on la bogeria, l’agressivitat i la por són els protagonistes, tots ells ho saben defensar d’allò més bé. Però, de tots els actors que formen part de la cía La Ràtzia, cal esmentar a dos en particular.
En primer lloc, a Marta Nicon, que té una energia, una dicció i una presència escènica molt potent. I, juntament amb ella, ens trobem a un altre jove actor, en Marc Tarrida, que també aconsegueix fer dos monòlegs que ens posen els pèls de punta.
Un ritme àgil i constant però que decau a la meitat
«Croades» a El Maldà és una obra que, des del primer minut, ens atrapa. I és que ens sitúa en un món surrealista on les guerres ho han destrossat absolutament tot. La vida i la mort es donen la mà en aquest món on sembla que no hi hagi respecte per res més que per les bales.
Però les intervencions en mode de monòlegs són excessives. Massa personatges aliens a la història li donen un contrapunt massa dramàtic a una història que ja sabem que és dramàtica. El que ens va semblar més interessant de «Croades» va ser, precisament, que ens parla d’una situació que, per desgràcia, sentim massa sovint però ho fan d’una manera diferent, còmica, absurda, surrealista…. L’excès de personatges que passen davant nostre fan que aquest toc tan original arribi a perdre’s i que, al final, assistim a històries que són un xic repetitives. Això fa que el ritme decaigui i que l’obra, al final, es faci llarga.
No obstant, «Croades» és una obra interessant que ens apropa a una situació tan vigent com les guerres des d’una perspectiva més humanista, més propera a nosaltres i més brutal. Són persones que ens mostren com és la seva vida a causa de les guerres i com s’han hagut d’adaptar a aquesta misèria.
Pingback: Croades – EL MALDÀ