Per Nicolás Larruy
Vol Ras s’acomiada dels escenaris i ho fa amb virtuosisme. En aquest espectacle ens mostren allò que no es veu en una representació de teatre, allò que queda rere l’escenari. Tota la vida que hi ha. Tota la vida i el joc que ells hi troben i ens fan descobrir.
Un seguit de personatges, amb les seves manies, les seves formes de ser i d’actuar que ens van passant davant dels ulls. I Vol Ras fa que ens en riem, perquè ells són els primers que se’n riuen. I no ens riem d’ells. Riem amb ells. Ens fan sentir que tots els personatges són propers, són un més de nosaltres, amb virtuts i defectes. No els cal gairebé res. Unes perruques, uns petits canvis de vestuari… però, sobretot, un domini espectacular del gest, de l’expressió, del cos.
La vida rere l’escenari dóna per molt. Vol Ras utilitza elements tan variats com un cubell d’escombraries o un faristol per demostrar-nos que jugar, tenir imaginació i anar més enllà no és un privilegi dels nens. Que els adults també podem fer-ho. Ens demostren que tots ens podem deixar d’anar i ballar el Llac del Cignes, i és igual si surt bé o no, però ho hem de poder gaudir. De fons, un concert i un recital d’òpera, que els personatges fan servir com un element més per jugar. La música és un joc, l’espai és un joc, els objectes són un joc… juguem!
Aquest espectacle de Barcelona té molt de ritme i sap combinar moments més accelerats amb moments més lents, sense que es faci llarg. Joan Faneca i Joan Sagalés es mouen amb soltesa. Dominen l’escenari, el davant i el darrere.
Un humor intel·ligent, ple de tendresa i poesia visual. Gairebé mut, llevat d’algunes onomatopeies o algunes exclamacions. No els cal res més per contactar amb el públic de platea que no va parar de riure, de forma continguda o esclatant en grans riallades, des del primer moment.
Anar a veure un espectacle de Vol Ras sempre ha estat un valor segur. Sabem que fan una feina impecable, amb un treball al darrere fet a consciència, amb dedicació, amb molt d’amor. Ara ens quedarem orfes de Vol Ras. Però no ens van dir “adéu”. Ens van dir “a reveure” perquè, d’una manera o d’una altra, continuaran lligats al món del teatre. Continuaran actuant, dirigint, escrivint… serà tot un luxe per tots aquells que puguin treballar amb ells. 35 anys de bon teatre és un llegat que cal conservar.
