Valoració: 8 sobre 10
Demà és la nova proposta de La Virgueria, la companyia resident aquesta temporada a la Sala Beckett. La dramaturga Helena Tornero va ser escollida per escriure una obra de teatre que parlés de la indigència i, ella, va escollir parlar de la indigència emocional. El resultat és aquesta obra de teatre que ens situa en un possible futur on les persones acaben transformant-se en autòmates, buscant l’amor a qualsevol preu i vivint en un món de plàstic on tot està net, massa net…
A aquesta obra coneixem la història de Cassandra i Saül, una parella d’enamorats que es coneix gràcies a un seminari d’amor conduït per Daniela i Raül. Gràcies a un innovador procés de selecció, ara és possible trobar la persona ideal per a cadascú que ho necessiti. Evidentment, pagant per endavant.
Demà, una obra que ens recorda les històries distòpiques de Black Mirror
A Demà ens trobem amb una realitat distòpica que ens transporta a un futur no tan llunyà. Igual que la popular sèrie de Netflix Black Mirror, a Demà els canvis socials i la tecnologia han conformat un món artificial on el que més importa és fingir que s’està bé, encara que per dins ploris, tremolis i tinguis por.
Ens trobem en un futur on les persones han d’aprendre a viure de cara a la galeria per fingir que tot el que ens envolta és positiu. I si hi ha alguna cosa que no funciona, mirem a una altra banda. Una societat que esborra tot allò que no li agrada perquè, si no es veu, és com si no existís. Helena Tornero ha creat un guió molt original, amb diferents salts temporals que ajuden a mantenir la tensió dramàtica. Gràcies a la presentació circular de l’obra podem anar esbrinant algunes incògnites que es van plantejant durant el transcurs de la trama.
L’estructura de Demà és molt interessant, ja que ens narra una història representada per diferents escenes que van donant salts en el temps; això ajuda a que l’obra mantingui suspèns i que el públic estigui atent en tot moment. Les interpretacions de Guillem Gefaell, Patrícia Bargalló, Marc Rius e Isis Martín són molt bones però, a causa de la distribució de l’escenari, a vegades no escoltem bé els diàlegs i ens perdem informació rellevant.
La distribució de l’escenari de Demà
El principal problema de Demà és que la posada en escena és minimalista al màxim. No hi ha més acció que la paraula i el disseny de l’espai es redueix a un escenari dividit en tres parts per on es mouen tots els personatges. Això fa que algunes escenes no acabin de funcionar del tot bé com per exemple, l’escena del conte, una escena molt íntima i romàntica que es representa massa lluny, amb massa distància respecte al públic. Aquesta distància fa que es perdi l’emoció del moment i que ens sentim una mica incòmodes perquè no estem ni a dins ni a fora.
Hi ha escenes molt potents a Demà i que aporten moltíssim a la història però, també, n’hi ha d’altres o bé massa llargues o bé massa curtes. La contextualització de l’obra es fa d’una manera ràpida, no dóna temps de pair totes les dades i en qüestió de dues escenes se’ns fa un resum molt esquemàtic, massa. Ens falten dades perquè sigui més verídic, perquè entenguem millor el moment en què ens trobem.
Demà és una obra interessant, original i amb un bon ritme que ens proposa una pregunta a la qual encara ningú té resposta: realment poden existir els finals feliços?
