Crítica: Desig sota els oms – TNC

Consulta la cartelera de teatro en Barcelona

Nota: 10 sobre 10

Tenim un Teatre Nacional de Catalunya que, amb Desig sota els oms, ens mostra per què ho és. Desig sota els oms és una producció que només es podia presentar en un teatre gran, amb un bon pressupost… i no hi ha massa teatres arreu del país que s’ho puguin permetre. Desig sota els oms és teatre gran, enorme… immens.

Una escenografia que omple l’escenari de la Sala Gran i ens mostra els diferents espais en què es desenvolupa l’obra… un espai dinàmic que es mou amb l’obra, amb els actors i actrius, amb el pas del temps. Un cel que mostra la transició del dia i de la nit, de la calma i de la tempesta, i que segueix les emocions dels personatges que té per sota. La escenografia només es podria muntar en un espai tan gran com la Sala Gran. Al Teatre Nacional de Catalunya no han estalviat res perquè l’escenografia esdevingui un personatge més, viu, davant dels nostres ulls.

La il·luminació de l’espectacle no pretén la teatralitat. Un treball d’il·luminació que busca la naturalitat i que permet que hi hagi moments clars, de dia lluminós, i moments foscos, de tempesta, que ho ennegreixen tot i fan que la llum sigui escassa i tènue. El vestuari ens porta a recordar velles fotografies del Far West. Un vestuari acurat que, en el cas d’Abby, va evolucionant… des d’un color rosa festiu, a un roig provocador, a un fosc que anuncia un final tràgic.

Cal agrair l’esforç dels traductors i adaptadors del text per l’ús d’un català no reglat per la gramàtica, un català de la Garrotxa, ple de vida, de mots diferents, de formes d’expressió inusuals, de formes verbals no gramaticals… una manera de parlar que intenta mantenir la línia que va emprar Eugene O’Neil en la seva obra original, on va voler transcriure una forma de dir les coses que s’allunyava del seu anglès més acurat. El català que escoltem és diferent, però no per això és menys correcte… és el que es transmet de família en família i, malgrat que no entrarà en cap gramàtica normativa, és el català que és la llengua vehicular per a molta gent, la seva eina de comunicació… surt del cor, de l’estómac. És nostre. I al TNC li han sabut donar el valor que es mereix. Li han donat el lloc i la importancia que es mereix.

Les interpretacions de Pep Cruz, Laura Conejero i Ivan Benet són més que esplèndides. En Pep Cruz és Ephraim, un home vell que se sent sempre sol, que no ha aconseguit sentir-se acompanyat mai, ni pels seus fills ni per les dues dones que ha tingut. I busca en Abby l’escalf d’una dona que l’entengui, algú que l’entengui com l’entenen les vaques. Un home que creu en la propietat per damunt de tot. En la seva granja. Seva i de ningú més. Un home que creu en un Déu ferotge i exigent, que no valora allò que no requereix cap esforç, un Déu que castiga sistemàticament. Un Déu sense pietat en una terra feta fèrtil amb la suor i la sang d’Ephraim i els seus fills.

Laura Conejero és Abby, una supervivent en un món que li ha dona sempre l’esquena. Per ella, tenir una casa seva és el triomf de la seva vida. Casar-se amb Ephraim li dona l’oportunitat de somiar en tenir una granja de la seva propietat. I farà tot el que calgui per aconseguir-ho. Una dona que ha rebut moltes patacades i sembla insensible a tot, però que, malgrat tot, és capaç encara d’estimar.

Ivan Benet és Eben, el fill més petit d’Ephraim i de la segona dona “Una bleda” (en paraules d’Ephraim). Un home ben diferent dels seus germans. Un home que, com el seu pare, té molt clar el sentit de la propietat. “La granja ha ser meva”. I farà tot el possible per aconseguir-ho. Però, en mig dels seus intents, també descobrirà sentiments que no pensava que tenia.

Un pare prepotent, el patriarca, el propietari… una granja… i dues persones que la volen, i faran el que calgui per obtenir-la. Ja teniu el drama servit. Però Eugene O’Neil no es queda aquí. No es queda en la lluita per una possessió terrenal i prou. Ens parla de l’ambició, de l’enveja, de la ira, del despit… i també ens parla de la passió, de l’amor, de la bellesa intangible de les coses (“é bonic el cel”), del desig, de la felicitat…

La granja és un microcosmos, amb pocs habitants i moltes emocions i sentiments reprimits. Una olla a pressió que ja fa massa temps que bull i que acaba explotant.

Desig sota els oms és un muntatge esplèndid en tots els aspectes: interpretació, escenografia, il·luminació, direcció. Un gran muntatge que fa honor al TNC.

I, si en teniu l’oportunitat, llegiu la introducció del text que ha publicat el TNC, amb tota l’explicació del treball lingüístic que s’ha fet en aquesta obra. Val molt la pena.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *