Nota: 8 sobre 10
En Roger és l’alcalde d’una petita ciutat (“no és un poble, és una ciutat”, ens diu sovint). Està separat de la Fanny. Tenen una filla, l’Ada. L’Ada és tot el que el seu pare voldria: una noia aplicada, que estudia una carrera amb futur, i està fent un màster a Berlí, aconsellada pel seu pare. L’Ada ha vingut a passar les vacances.
La visita de l’Ada i del Pol, el seu xicot, i les seves idees per al futur són el desencadenant de les primeres friccions amb en Roger. Però és l’aparició de la Fanny (“jo sempre he sigut més convencional que tu”) fa que surtin a la superfície els conflictes que semblava que no existien.
En Roger ha viscut l’educació de l’Ada i la relació amb la seva filla com si veiés un mar en calma… però sota la calma aparent, hi ha un mar de fons que, quan surt, ho remou tot. De sobte, en Roger descobreix que ha viscut en un món irreal on tothom li amaga les coses… “No volíem que patissis tu, ni que patíssim nosaltres”.
El bon pare, un espectacle del Grec 2016 que parla sobre el tema de la paternitat
“He intentat ser un bon pare”, diu en Roger. “No escoltes”, diu l’Ada. En Roger ha volgut educar la seva filla d’una manera molt diferent de com el va educar el seu propi pare. Ha apostat pel diàleg, pel consens… “fins i tot vàrem decidir en assemblea l’hora de tornada de la discoteca” diu la Fanny. Els seus discursos, consells, opinions i recomanacions a l’Ada sempre són tan correctes i tan adequats que sempre acaba tenint raó en tot… i no dóna opció a que els altres prenguin les seves pròpies decisions. “No escoltes”.
I en 24 hores, en Roger descobreix que ell pot controlar la ciutat des del seu àtic privilegiat, com un xèrif que controla la seva ciutat… però que la gent que l’envolta se li ha anat escapant per tot arreu i ja no coneix ningú. Ni a ell mateix “M’he cansat de fer veure que sóc ben parit i tolerant!”.
A l’obra de teatre El bon pare ens trobem a Georgina Latre, Jaume Madaula, Lluís Soler i Teresa Vallicrosa (en una interpretació brillant i enlluernadora) que ens mostren uns personatges que tenen una mica de tots nosaltres. No són gens estereotipats. Són contradictoris, volubles, supervivents… uns personatges que s’adapten a la realitat que els envolta segons els canvis que hi ha.
Alguns ho fan de manera mestra, com la Fanny, vital i optimista, que ha après a relativitzar. Altres amb un cert passotisme, com en Pol. L’Ada ha de conviure amb en Roger i les seves expectatives… i s’ho manega per sobreviure i tirar endavant… sense massa èxit. “No sé qui sóc”. I en Roger aprèn a cops que les coses no són blanques o negres i que la política és una cosa i la família n’és una altra.
Amb un final de traca i tràgic (o no?), l’obra ens deixa un bon regust. Ens ha fet riure de situacions que tots podem haver viscut (com a fills o com a pares… fins i tot, com a tiets!). No pretén ser ni filosòfic ni alliçonador.
El muntatge té un bon ritme narratiu que fa escolar les hores del dia i de la nit amb molta intel·ligència, utilitzant la llum, els elements de l’escenari, l’atrezzo, canvis de vestuari… L’escenari representa un pis amb una decoració impersonal, que sembla tret d’una revista de decoració, com si en Roger no hagués dedicat ni cinc minuts a la casa on viu… perquè els dedica a la ciutat que governa.
A El bon pare, al Teatre Borràs, no hi trobareu cap manual de paternitat. Ni de “filialitat”. No ensenyen ni a ser un bon pare, ni una bona mare, ni una bona filla ni tampoc un bon fill. El que sí hi trobem és que, de vegades, cal desdramatitzar i prendre’s les coses amb molt bon humor. Al capdavall, per ser un bon pare, és una de les coses que més falta fa.
