Crítica de “El Llibertí”; una deliciosa “guerra” de sexes

Nota: 8 sobre 10

Esteu preparats per convertir una nit en un divertimento il·lustrat?, en una lluita de sexes sense guerra?, Us animem a anar al Teatre Poliorama a gaudir d’un petit i càlid plaer, que us farà entrar en calor en aquestes fredes nits d’hivern barcelonines: El Llibertí.

El Llibertí d’Eric-Emmanuel Schmitt

Éric-Emmanuel Schmitt (1960) va escriure “El Llibertí” el 1997 però l’obra está ambientada al segle XVIII, en plena Il·lustració. Diderot, filòsof i escriptor francès, estant de vacances, rep l’encàrrec d’escriure un article per a l’Enciclopèdia, sobre la moral; té molt poc temps i moltes distraccions… femenines, sobretot.

Aquestes distraccions, no només faran que la seva missió es converteixi gairebé en una proesa impossible per una qüestió de rellotge sinó que també faran trontollar les seves idees preestablertes sobre la moral i l’ètica.

El pobre Diderot ho tindrà molt complicat, tot i la seva erudició i la seva capacitat crítica es trobarà despullat (en ambdós sentits de la paraula) davant dels jocs de les fèmines que el rodegen.

“El lliberí”, una adaptació sota la direcció de Bozzo

“El llibertí” és una fabulosa i intel·ligent comèdia, ja havia estat representada anteriorment a la nostra ciutat; Joan Lluis Bozzo l’havia dirigida ja ara fa uns deu anys, amb Ramon Madaula, Laura Conejero, Jofre Borràs, Marta Millà i Nausica Bonnín donant vida als personatges. El repartiment ha canviat però han mantingut l’escenografia i també el vestuari de l’anterior espectacle de Bozzo. Per la resta, Bozzo confessa haver tractat l’espectacle com si fos un de nou.

L’hora i quaranta minuts que dura “El Llibertí” (sense entreacte), passen ràpids, frescos i lleugers; entre l’ironia, la sensualitat i el sentit de l’humor característics d’aquest vodevil, potenciats encara més per la visió del director, ens identifiquem i empatitzem alguns més amb Diderot i d’altres més amb les seves acompanyants… o potser ens arribem a identificar amb pensaments i actuacions d’uns i altres, segons el moment o la frase que pronuncien.

Un equip format per veterans i cares noves

Entre les cares que veiem en escena en tenim de molt conegudes i estimades pel públic, com els protagonistes; Abel Folk i Àngels Gonyalons i també d’altres que ho comencen a ser, gràcies a sèries televisives i també a grans produccions teatrals de companyies com Dagoll Dagom, n’és el cas de les dues actrius més joves; Elena Tarrats i Clara Moraleda.

En conjunt però, tot l’elenc d’actors és digne d’aplaudiment i fa un gran treball. Destaquem la naturalitat i un desvergonyiment enèrgic i vital molt entranyable que ens han fet passar una estona divertidíssima i que voldríem de ben segur repetir. Gràcies a tots ells.

Fitxa artística

  • Direcció: Joan Lluís Bozzo
  • Autor: Eric-Emmanuel Schmitt
  • Traducció: Esteve Miralles
  • Repartiment:
    Denis Diderot Abel Folk
    Madame Therbouche Àngels Gonyalons
    Baronnet Jan Forrellat
    Madame Diderot Annabel Totusaus
    La jove d’Holbach Elena Tarrats
    Angélique Diderot Clara Moraleda

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *