[usr 5 img=»03.png»]
Vaig anar a veure El Nino a l’Espai Brossa, i és dels muntatges que més m’ha costat comentar. Com es pot combinar un text tan melodiós amb temes tan tràgics?
El Nino, a l’Espai Brossa, és el muntatge més impactant que he vist des de fa temps. És un muntatge petit, un monòleg. No necessita gaire escenografia, no necessita gaire vestuari… no necessita gairebé res… perquè el text és tan complet que, amb una bona interpretació i una bona direcció, ho té tot.
El Nino té una bona direcció, una bona interpretació i un text esplèndid
Una dona és a la platja, acompanyada d’un nino inflable de sexshop, vestit de policia. Ella hi parla. Són amics. Són més que amics. I mentre ella despulla la seva ànima, també es va treient roba… el cos i l’esperit van junts.
El nino inflable és allà, assegut. No cal moure’l… i, tanmateix, a estones podríem dir que, fins i tot, té expressió. És l’expressió que li dóna l’actriu, amb les seves paraules.
«Quan tens 11 anys no ets capaç de fer-ho. Només ho pots imaginar.»
Amb un llenguatge ple de poesia, Enka Alonso, la dona, ens explica la seva anorèxia i els abusos que va patir de petita per part del seu pare. Llenguatge poètic per explicar aquestes barbaritats? Doncs sí. Perquè cadascú tria la manera d’explicar les coses i el llenguatge poètic és tan vàlid com el llenguatge ple de violència explícita. Perquè, encara que el text és ple de poesia, la violència també hi és. I ens fa mal.
«Ets en un lloc segur, amb mi.»
Enka Alonso crea un personatge magnífic que es mou entre l’eufòria, la tristesa, l’angoixa, l’ànsia, l’exaltació… sempre de la mà del nino que l’acompanya a totes hores, com un talismà que li permet sobreviure en un món que li ha fet mal sempre.
El text d’Irene Petra Zani és magnífic. Meravellós. La interpretació d’Enka Alonso és superba. I la direcció de Loredana Volpe ha sabut donar a tot el muntatge l’aire poètic i ple de metàfores que es mereix. A més, ha fet un disseny d’il·luminació i de música que encara dóna més força al muntatge
Per tot això, El Nino s’ha d’anar a veure. Perquè un muntatge on tot és excepcional és una joia que cal admirar. I El Nino ens meravella des de la primera paraula.
- El millor de l’obra: text, interpretació i direcció.
- El pitjor de l’obra: l’actriu és menorquina i és una llàstima que el muntatge perdi el seu accent original. Cal començar a obrir-nos a la gran varietat d’accents del català que existeixen i no centrar-nos en el català occidental.
