Nota: 6 sobre 10
Dissabte passat vam anar a veure «El Sevilla«, i ho diem així perquè tot i que el títol era «Reflexiones de un hombre lengua» i prometia ser un monòleg entre filosòfic i còmic, en realitat, l’únic que importava era que era ELL.
La gent que hi va anar ho va fer per veure en directe un artista que admiren i la Sala Barts estava plena de fans del solista de «Mojinos escozíos»; va ser un espectacle divertit, sens dubte, gens reflexiu ni filosòfic segons la nostra humil opinió. Potser tothom sabia què anava a veure, què VOLIA veure, menys nosaltres.
El feedback entre actor i espectadors és constant, fresc i dinàmic
Tot i així el senyor té gràcia, això no se li pot negar i fer riure és lo seu. A part de cantar, és clar. Té presència i omple l’escena, no es trobava a faltar ningú més allà dalt. Miguel Ángel Jiménez connecta amb el seu públic, hi arriba, sap què li ve de gust escoltar i què no.
Amb l’excusa d’exemplificar la maièutica de Sòcrates es dirigeix constantment a la sala, hi dialoga i el feedback entre actor i espectadors és constant, fresc i dinàmic.
L’espectacle ha rodat per més de 80 sales i encara té corda per representar-se en molts indrets del país, li desitgem bon viatge i li posem un 6/10.
