Nota: 9 sobre 10
Són les 16.45h de dissabte a la tarda. El vestíbul de la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya és ple de nens que esperen amb impaciència i il·lusió que obrin les portes. Han vingut amb els seus pares a veure un dels espectacles de la programació familiar del TNC «Els perseguidors de paraules», escrit i dirigit per Marc Artigau Queralt. L’edat recomanada és a partir dels 6 anys. Què hi fa aquí una ganàpia com jo?
Arriba la meva amiga Cris amb els bessons de nou anys, en Dani i la Laura. Salvada! Ja no cal que dissimuli més, ara ja puc dir que he vingut a acompanyar-los …
Els actors surten a rebre’ns i entrem ordenadament. Els nens seuen als coixins de colors que ocupen els laterals de l’escenari – que representa l’habitació de la Noa – i els pares al pati de butaques. Estem a punt de viure una gran experiència perquè per a molts nens és la primera vegada que van al teatre. Expectació, nervis en alguns i il·lusió en tots. Els llums s’apaguen i comença l’espectacle.
“La Noa és una nena inquieta i molt observadora. Gràcies a un somni, s’adona que les paraules estan desapareixent. Intrigada per aquest misteri, decideix anar a la biblioteca de l’escola a buscar més paraules. I, allà, perduda entre llibres, apareix l’apòstrof – un ésser diminut – que la conduirà cap al món de les paraules. Un univers nou i amb les seves pròpies regles.
En aquell món, un monstre sense nom, tancat entre dos parèntesis ( ) està a punt d’alliberar-se amb l’ajuda d’un exèrcit de barbarismes i acabar amb totes les paraules conegudes”.
Els quatre actors (Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius i Carol Rovira) fan un excel·lent interpretació. La Noa, que s’assembla molt a l’Alícia en el país de les meravelles de Lewis Carol, és capaç de reflectir un munt d’emocions només amb els canvis d’expressió de la cara: ingenuïtat, pena, preocupació, valentia, …
Els actors canvien constantment de personatge per representar els diferents elements lingüístics. No vaig ser capaç de comptar-los però, a banda de la Noa i el seu pare, hi eren els punts suspensius, l’adjectiu superlatiu, l’interrogant, l’ortografia, … i també, per suposat, els dolents barbarismes. Els canvis de vestuari, de mil i un colors i formes, són continus. Tots els personatges són molt divertits però em van agradar sobretot els petits i encongits apòstrofs que ens avisem del que està passant o els monosíl·labs, que són una mica «quillos».
La seva actuació té molt de teatre gestual, possiblement perquè és una de les millors maneres d’arribar als nens. A més, usen tots els recursos per donar vida als imaginaris personatges: canten, ballen, gesticulen, mouen els mobles de l’habitació de la Noa, converteixen el llit en un submarí, … És un no parar. El ritme és tan ràpid que els nens no s’avorreixen ni un instant, no diuen ni piu.
La construcció de l’escenografia és fonamental en aquesta obra de teatre per a nens perquè permet transformar l’espai escènic en l’habitació de la Noa, la biblioteca de l’escola, el Palau de les paraules, el Bosc de les faltes d’ortografia, el Desert del silenci, etc
Els adults de la sala gaudim d’una posició privilegiada perquè podem veure simultàniament el que passa a escena i les reaccions dels nens que sovint són convidats a participar en l’acció. És com veure dues obres de teatre. Fins i tot, ens deixen fer fotos (sense flash, clar).
Un bon argument, uns divertits i “pedagògics” personatges ben construïts i ben interpretats, una acció trepidant, una versàtil i imaginativa escenografia amb llums i colors que canvien constantment i un acolorit vestuari aconsegueixen crear un ambient màgic. Els nens s’ho mirem amb la boca oberta i els pares bocabadats (és el mateix però sembla més d’adults, no?).
Amb “Els perseguidors de paraules”, Marc Artigau i Queralt aconsegueix allò que ens diu en el programa de mà: «Volem que Els perseguidors de paraules encomani les ganes d’apropar-se a la lectura, a les paraules i a la seva vida secreta». Aquesta obra de teatre familiar transmet amor per les paraules i per la lectura. Sense elles, el món no seria com és. La Noa ho resumeix molt bé quan diu: «Amb un llibre a la mà, mai s’està sol».
No podia acabar la valoració d’aquesta obra de teatre per a nens sense preguntar-los que els havia semblat. Per això, un cop acabada la funció, vaig fer una breu entrevista (micròfon de mòbil en mà) als fills de la meva amiga, en Dani i la Laura. Les preguntes eren senzilles: Què és el que més t’ha agradat de l’obra? Quin és el teu personatge preferit i per què? Tornaràs al teatre?
Les seves respostes són prou eloqüents: el que més m’ha agradat són els llums i els colors, com entraven i sortien els actors de l’escenari, els barbarismes perquè barrejaven diferents idiomes, la Noa perquè feia gestos amb la cara, l’acció semblava de veritat encara que estiguessin actuant, seure als coixins de colors … El més important de tot, però, és que els dos van respondre sense dubtar ni un instant que tornarien a anar al teatre.
Porteu els nens al teatre, si us plau. Acompanyeu-los i compartiu amb ells aquest moment. És un dels millors regals que es els podeu fer perquè descobriran un món màgic. Segur que tots tenim un nen dins nostre perquè no em fa cap vergonya reconèixer que vaig gaudir molt de l’espectacle.
- Autor i director: Marc Artigau Queralt
- Intèrprets: Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius i Carol Rovira
- Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jorba-Miró
- Escenografia: Joana Martí Delgado
- Vestuari: Albert Pascual
- Producció: Imaginart
