Nota: 6.5 sobre 10
Un pub. Un televisor on es pot veure el partit del mundial de futbol Polònia – Irlanda del Nord. El propietari del bar, en Robert, un polonès emigrat a Irlanda, segueix amb devoció el partit. Vol que guanyi Polònia. El seu únic client, en Jimmy, no en fa cas. En Jimmy està esperant algú. “No té res a veure amb tu”, li diu al Robert. Arriba l’home que Jimmy estava esperant, l’Ian. En Jimmy l’agafa per les solapes de l’abric, i li estampa el seu cap al front. Del cop, Ian queda mig estabornit a terra. “Això no té res a veure amb tu”, insisteix en Robert.
Aquesta violència inicial queda diluïda en una conversa tensa però no intensa, on els dos homes parlen del passat que comparteixen, malgrat que no es coneixen de res. Ian va matar el pare de Robert en aquest mateix bar, quan ell i en Robert tenien 16 anys. “Jo només tenia 16 anys” repeteix Ian. “Vaig ser reclutat […] per homes més grans!”
Després d’uns anys a la presó, Ian sembla voler entendre per què va fer el que va fer. Robert està molt lluny de tot això. Tots dos tenen les ferides obertes i la manera de curar-les és diferent per cadascú. “Hem vist les mateixes coses (diun Ian) – No en tens ni idea del que he vist jo (respon en Jimmy) “Sóc la teva última esperança? – No, tu ets la primera”.
Tots dos es repeteixen la consigna “Catòlics, fills de puta”, “irlandesos, fills de puta”. Però tot això queda molt lluny. Per a Jimmy ja no hi ha ni dolor “No t’odio, simplement no m’importa”. Ian ha de marxar sense haver pogut resoldre res… si és que es pensava que ho podria fer. “Jo tenia 16 anys… intento fer el que em sembla correcte”. Quan tots dos són fora, en Robert es queda sol. Una trencadissa li fa entendre que algú li ha trencat la porta del pub… “polonès, fill de puta!”.
En aquesta obra de teatre de Barcelona l’escenografia està molt ben aconseguida. Ens trobem dins d’un pub a Belfast. Tan integrats amb el decorat que gairebé li podríem demanar una pinta a en Robert i segur que ens la serviria. El local, decorat amb pintades i graffitis, la barra, l’aixeta de la cervesa, els gots, les taules i les cadires, la barreja de banderes i sants… tot ens porta a un pub autèntic. En cap moment ens sembla estar en un decorat. La il•luminació amb fluorescents encara ho fa més real.
El soroll de l’exterior, helicòpters, xivarri, crits, corredisses, aldarulls, trencadisses… entra dins del pub, donant-nos a conèixer que, si a dins la tensió es pot tallar, a fora la tensió ja s’ha desfermat i la violència campa per on vol. Els hooligans estan desfermats.
Una il·luminació que va canviant per apagar els fluorescents o deixar-los a mitja llum mentre uns focus ens fan mirar en Jimmy i l’Ian, que ens expliquen la seva història. Un vestuari que defineix molt bé en Jimmy i l’Ian. En Jimmy és un obrer, un treballador qualificat, algú amb renda baixa… l’Ian duu vestit i corbata, el seu anorac és dels bons. Es nota que té molts més diners que en Jimmy. En Robert va gairebé com un macarró, gomina i tatuatges, pantalons ajustats… en consonància amb el pub que regenta.
En veu baixa és un text que ens parla de les víctimes del terrorisme. I també ens parlar dels botxins que, en alguns casos, també eren víctimes sense saber-ho. Ens parla de la capacitat de tirar endavant i perdonar. I ens parla, sobre tot, de la necessitat de buscar un “enemic”, algú que no sigui com nosaltres, per combatre’l. Quan no són els “irlandesos, fills de puta”, són els “catòlics, fills de puta”… i quan ja no són ni els uns ni els altres… cal buscar un altre enemic… aleshores és el “polonès, fill de puta”. L’odi irracional a aquell que és diferent, que no és com nosaltres, que no és dels nostres.
Unes interpretacions que no transmeten l’emoció de la conversa. Tant Ian com Jimmy són freds. Si hi ha odi, no es nota, si hi ha rancúnia, no es veu. Només el primer cop de cap, fet amb certa violència, sembla en consonància amb el text que ve després. Però fins i tot el cop de cap no es veu real… i després, en tota l’estona, ni en Jimmy ni l’Ian no fan cap gest que indiqui que el cop de cap, que representa que ha estat molt fort, els faci mal en cap moment. No es freguen el front, allà on els hauria de sortir un bon nyanyo, no fan gestos de dolor quan mouen les faccions… com si portessin una màscara de cera. Inexpressius.
En aquest pub, l’únic que mostra emocions, i sempre relacionades amb el futbol, és en Robert. Capaç d’agenollar-se a terra per pregar per la victòria de la seva selecció, amb una devoció simple i profunda.
Un text massa filosòfic per estar ambientat en un pub, amb els dos personatges i que es perd en unes interpretacions massa neutres, sense sentiment.
Aquell partit el va guanyar Irlanda del Nord. Aquesta obra de teatre se l’enduu, per golejada, en Robert, el polonès.
