Crítica: Escenes d’un matrimoni – I si ens estimem més i parlem menys?

Nota: 8 sobre 10

La Marianne i en Johan están casats. Són un matrimoni feliç, ben avingut.. tan compenetrat que es pot permetre el luxe de compadir aquells amics que sembla que tenen matrimonis menys afortunats. Tenen dues filles, una casa bonica, unes feines que els agraden… tot sembla anar sobre rodes. Què podría anar malament?

Escenes de matrimoni, una obra amb sis escenes que reflexen la vida d’una parella casada

A Escenes d’un matrimoni veiem, en sis escenes, com l’aparent calma amaga moltes frustracions, moltes pors, moltes inseguretats… i, sobre tot, moltes mentides. Sis escenes que ens mostren el pas del temps. Veiem la felicitat absoluta, una petita esquerda que no es té en compte perquè és massa petita, una separació per una altra dona, un retrobament incòmode, un divorci, i un retrobament en una etapa de maduresa on ja no cal mentir.

“Jo no he pensat el que vull jo, sinó què vol ell que vulgui jo”, ens confessa Marianne, educada per pensar en el marit, en els fills, en tothom, abans que en ella.

“Ens havíem d’haver començat a barallar fa molt de temps, ens hauria anat molt millor”. La calma absoluta pot ser presagi d’una tempesta. De vegades, les tempestes fan neteja.

Diàleg, diàleg… però gens de comunicació

L’obra és un diàleg de dues persones que, de vegades, sembla que no entenen el que es diuen, malgrat parlar la mateixa llengua. Són dues persones que han parlat molt però que no s’han dit res. El que els importa, allò que realment importa a cadascú, ha quedat aparcat pel bé comú. “Res no podía anar bé, ja no podíem fer l’amor”. I les petites esquerdes es van fent cada cop més grans… i les converses acaben com un partit de tenis, on els retrets es llancen d’un costat a l’altre (sexe, filles, responsabilitats, diners…) « Tu no has estat mai massa perspicaç pel que fa a la nostra relació ».

«Escenes de matrimoni» es sitúa en un escenari de fusta, molt nòrdic

Un escenari amb dos bancs grans amb rodes que van recreant cadascun dels espais on es desenvolupa cada escena, dos penjadors a banda i banda, amb la roba que es van posar Johann i Marianna per a cada escena, i un molt bon treball d’il·luminació. No cal res més per explicar-nos la historia d’aquesta parella.

Un muntatge que arriba a fer-nos seure incòmodes a la cadira, perquè en Johann i la Marianne despullen la seva intimitat davant nostre, sense contemplacions, i ens obliguen a mirar i a escoltar.

“Hem començat a dir-nos la veritat”. Johan i Marianne es retroben sense el pes del seu matrimoni. I, sense adornar-se, reprenen els vells costums… amagar el que realment vol cadascú per pensar en el bé comú.

Grans interpretacions a aquesta obra de teatre

Anna Sabaté (Marianne) i  Jordi Figueras (Johan) ens fan una interpretació plena de matisos, on els petits gestos i les mirades omplen els buits que les paraules deixen. Una interpretació molt acurada, que transmet la fredor de la relació entre en Johan i la Marianne des del primer moment.

Marta Gil ha creat un muntatge que prima el diàleg i que fica al públic dins l’obra, tant si vol com si no vol. A estones ens fa sentir uns convidats en una festa on els amfitrions es barallen. A estones ens fa sentir com si estiguéssim espiant els veïns, d’amagat. Marta Gil aconsegueix que la naturalitat impregni tot el muntatge. El dramatisme va implícit en el que es diu, i el que no es diu. No cal més.

Escenes d’un matrimoni, al Teatre Akademia. Són la Marianne i en Johan. Podries ser tu. Podria ser jo.