Crítica: “Falsestuff” o la mort de les muses – GREC 2018

Què és l’originalitat? Com diferenciar un original d’una falsificació? Podem arribar a confondre’ls? Què és realitat i què ficció? Aquestes són algunes de les preguntes que ens convida a respondre una de les primeres obres del Grec 2018, Falsestuff, i que podeu veure a la sala petita del TNC.

Falsestuff està basat en Falstaff, el fatxenda personatge creat per Shakespeare que trobem a Enric IV i les Alegres comodres de Windsord. Ell, com aquesta obra, vol fer passar per real allò que no ho és.

Falsestuff és una obra difícil de classificar perquè res el que sembla

Falsestuff és una obra difícil de classificar ja que es mou en el camp de l’experimentació. Una obra híbrida, diu el dossier de premsa. Per això, cal fer un esforç d’abstracció per entendre què ens volen dir Nao Albet i Marcel Borràs. Dos agosarats joves directors que trenquen esquemes i que han creat una obra diferent, difícil de copiar: Propera a la manera de fer de les noves generacions, tant en el llenguatge com en la forma.

El més interessant de Falsestuff no és què ens explica sinó com ho fa. La pròpia obra és una imitació (falsificació?) de diferents estils teatrals lligats per un fil conductor. De vegades tenim la sensació d’estar davant un exercici teatral en què algú ha preguntat: com representarieu el concepte d’originalitat dalt d’un escenari? Doncs així és com ho expressen els dos directors.

Falsestuff és un thriller en què una parella de policies busquen un falsificador d’art

Falsestuff és un thriller en què una parella de policies vigilen una nau industrial en algun lloc de l’Europa de l’Est. Busquen un criminal relacionat amb l’art, obsessionat a copsar la bellesa en les seves obres: l’André Féikiévich. Els seus actes encenen la ira de Boris Kaczynsky que el persegueix sense descans. No sabem qui és el falsificador però una sèrie de pistes -algunes d’elles falses – ens permetran finalment descobrir la seva identitat.

Tot el que passa dalt l’escenari és diferent del que esperem fins al punt de no saber on som. Què està passant? ens preguntem sovint.

Els actors de diferents nacionalitats parlen en anglès, rus, francès, italià, alemany, xinès, holandès o flamenc mentre llegim el que diuen en els subtítols. En una altra escena veiem un grup de “frikis” universitaris jugant amb una maqueta i fent un rol play o una divertida escena de western. Fins i tot, l’habitual debat postfunció es fa a l’inici de la segona part de l’obra.

Els gèneres teatrals com el fîsic, costumista, avantguardista, comedia dell’Arte, o la dansa, monòlegs, mim,.. es barregen com si fos un collage. Per oferir aquest ampli ventall d’expressions teatrals, l’equip està integrat per artistes de diferents disciplines i nacionalitats.

Un muntatge que imita diferents estils teatrals

Falsestuff reuneix un grup d’actors i actrius procedents de la dansa, el teatre de text, el circ, la performance i la música. D’aquesta manera s’intenta imitar la multidisciplinarietat i procedència de l’equip que pot tenir un falsificador en un exercici de meta-teatralitat.

L’escenari, convertit en una gran i freda nau industrial, dóna cabuda a les diferents escenes a les quals s’adapta fàcilment.

Quan acaba l’obra, una veu en off diu “Per avui, ja hem acabat. Bona feina. Anem bé però encara està una mica verd”. No tenim gens clar si aquestes paraules formen part de l’obra o no i tenim dues opcions: estar-hi d’acord o pensar que no hem estat capaços d’entendre tot el que ens volen dir. Tot i que m’inclino per la primera opció, prefereixo no puntuar l’obra (a més, sempre resulta difícil). Ho deixo a criteri del públic.

No m’agradaria que en el futur algú digués que no he sabut entendre la genialitat de l’obra. No seria la primera vegada que passa amb aquells que s’atreveixen a fer propostes rupturistes. El temps dirà …

Dades tècniques de FALSESTUFF – sala petita TNC

  • Dramatúrgia i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs
  • Interpretació: Nao Albet, Marcel Borràs, Jango Edwards, Naby Dakhli, Thomas Kasebacher, Victor Lauwers, Diana Sakalauskaité, Laura Weissmar, Sau-Ching Wong
  • És una coproducció de Grec 2018 Festival de Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya i l’Associacio Uns Nois que fan Teatre

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *