Nota: 9 sobre 10
Fem, la llista de Lourdes és ben bé una hòstia ben donada. Perquè és més que una bufetada. La Paula ens explica que, al seu llibre d’història de l’art de segon de batxillerat, no hi ha ni una dona. Ni una. Com si les dones no haguessin estat mai creadores. I les que ho han estat, no es mereixin aparèixer en un llibre.
Però és que ja no és només el llibre d’història de l’art de segon de batxillerat… que ja ens marca bé el que hem aprendre i el que no. També especialitzats en el tema. Allà les dones hi apareixen només amb el seu nom de pila… com si fossin una més… i això, les que hi apareixen com a creadores. Les altres són les dones, les filles, les germanes d’algun home. Només això. Assegut al voltant d’una taula, que farà les funcions d’escenari, sala de ball… o el que convingui, el públic viurà un muntatge que és teatre, que és una classe d’història, que és un documental… que és un revulsiu.
“El cos és el centre de la qüestió.”
Fem, la llista de Lourdes, una obra que es pot veure al Tantarantana
Fem, la llista de Lourdes, no és teatre convencional. No és un escenari com el coneixem. És una classe d’història de l’art que va molt més enllà. La Paula Capistros, la Maria Donoso, La Mariana Mora i la Mercè Ubalde rebenten la manera d’explicar les coses i ens fan participar d’una recerca de les creadores artístiques, ignorades i menyspreades sistemàticament.
“Em va costar molt ser presa seriosament.”
I mentre les descobrim, també ens fan adonar amb quina facilitat hem assumit que no hi siguin. Nosaltres també som còmplices d’aquest silenci sobre elles. I, quan aconsegueixen poder fer sentir la seva veu, es poden trobar com Ana Mendieta, a qui la seva parella va fer passar per boja. Només li va caler mostrar les obres de l’Ana Mendieta. La resta, ja li va ser fàcil.
“Todas las obras de arte son crímenes no realizados.”
I aquestes artistes van voler fer sentir la seva veu amb les seves creacions. Una veu que volia incomodar la societat, que s’escandalitzava per una noia que s’auto inflingia dolor, la Gina Pane, mentre mirava amb indiferència com la guerra desvastava el Vietnam.
“T’ho hauràs de currar, puta!”
Un muntatge dur però necessari
Fem, la llista de Lourdes, és un muntatge que ens fa molt de mal, perquè ens fa despertar davant d’unar realitat que no és gens còmoda: que som còmplices de la història que estem construïnt. Ara que parlem tant de la manca de dones en llocs d’influència… per què no ens preguntem què passa amb les artistes, les creadores? La Paula ens ho pregunta molt bé:
“Si quiero tener referentes, ¿los tengo que buscar yo sola?”
Doncs sembla que sí… Perquè ni les dones que escriuen sobre art no inclouen dones en els seus llibres. I si no, mireu el llibre Historia del Arte Últimas Tendencias, de la Lourdes… hi ho podeu comprovar vosaltres mateixos.
La barreja de performance, de teatre, de documental… la participació del públic, la música… tot està muntat de manera que funcioni com un rellotge. Cada història és una bufetada més gran. Cada dada és una hòstia ben donada.
Fem, la Llista de Lourdes és teatre dolorós. Molt dolorós. Teatre que ens revolta i ens indigna. Un espectacle més que necessari. Per a les dones. Per als homes. Per a tots.
