Nota: 9 sobre 10
Al 1937, Ödon von Horvath va escriure Fill del nostre temps. I veient l’any en què es va escriure i com va el nostre país, se’ns gela la sang.
A Fill del nostre temps, Ödon von Horvath ens explica com el feixisme arrela en la gent, com s’escampa com un virus, com aprofita les crisis per créixer… i mirem al nostre entorn i veiem el mateix. I fa por.
Fill del nostre temps, una obra que parla del feixisme a La Vilella
Un soldat, en un moment d’entreguerres, ens explica els motius que l’han dut a allistar-se. Hi ha crisi, no hi ha feina, la gent del país pateix gana, el país està ensorrat en la desesperació. L’exèrcit i l’entorn l’inculquen idees sobre ell mateix…
L’individu no compta. Només compta la pàtria.
L’ideari que va arrelant dins seu va anul·lant la seva persona per crear una idea d’un tot més gran, la pàtria, que ho absorbeix tot. Tot s’ha de fer per la pàtria. I la pàtria, la seva pàtria, és l’ideal més elevat. Formar-ne part és formar part d’una elit que té dret a tot. El següent pas és conquerir un país veí, petit.
Ara ja sé on és el meu lloc. […] Hi ha d’haver ordre. Hi ha d’haver disciplina.
Al 1937 Alemanya encara no havia envaït Polònia. La visió d’Ödon von Horvath és demolidora. Ell ja va preveure l’evolució del nazisme, quan el nazisme ja havia començat a agafar mota força. Ho va veure, ho va predir i ho va escriure.
No serà fins que no hagi passat el nostre temps, que el món no sabrà copsar com n’ha estat de gloriós.
El soldat, que ha interioritzat tot l’ideari totalitari, se sent com peix a l’aigua dins l’exèrcit. Envair un país és un honor. Matar la gent del país, una necessitat per la pàtria. La seva. La pàtria dels altres no compta, però això no sembla que tingui massa importància.
Millor no pensar. Pensar fa mal.
Una bona interpretació i posada en escena
Andreu Carandell ens interpreta el soldat. Un personatge que va a la deriva, d’un costat a l’altre, com un pot buit on hi van enquibint idees… ara unes, ara unes altres… un pot buit, una desferra, que és una peça més dins d’una maquinària on l’individu no té cap valor. Només la Pàtria.
En aquest muntatge el disseny de la il·luminació i de la música són excel·lents i acompanyen el text, i el soldat, en un espai gairebé buit, gris i fosc… sense llum, sense esperança. El vestuari del soldat també és un encert.
Fill del nostre temps a La Vilella és teatre necessari. Teatre que cal veure per entendre en quin món vivim. Per no deixar-nos portar per cap maquinària ideològica. Per voler ser nosaltres, individus que pensen i que ho fan sense por. Perquè no pensar o tenir por de pensar és el pas previ a ser engolits per un ideari, qualsevol… si no pensem nosaltres, ja ho farà algú altre per nosaltres. Potser la Pàtria?
Fil del nostre temps a La Vilella, és teatre de qualitat. Un text brutal, esfereïdor, i molt viu, que està molt ben dirigit i també molt ben interpretat.
Pingback: La Vilella Teatre