Nota: 9 sobre 10
La Sala Atrium presenta un espectacle que va un pas més enllà del que coneixem. Fly me to the moon és un monòleg i, alhora, també és un diàleg. Monòleg i diàleg al mateix temps. Això sí que és filar prim!
Dennis Hope és un ventríloc sense massa èxit, que acaba de sortir d’un espectace fugint del públic, i a qui la seva dona ha demanat el divorci. Camí d’uns estudis de televisió on farà l’actuació que ell creu que el llançarà a la fama, enmig del desert d’Arizona, el cotxe se li espatlla. És el dia 22 de juliol de 1980. Perquè en Dennis Hope és real, i l’obra està basada en fets reals.
«Quina diferència hi ha entre una comèdia i una tragèdia? Que una acaba bé i l’altra, malament, va dir un imbècil.»
Dennis Hope està al mig de desert, amb el cotxe espatllat, sol. Sol? No. Sol no. L’acompanya en Mel el Malcarat, el seu ninot. I Dennis Hope comença una conversa amb el ninot. Un ninot que és tot el contrari d’en Dennis. Malcarat, antipàtic, groller… En Dennis volia ser ventríloc perquè, de petit, en va veure un que feia una cosa meravellosa: aconseguia que els ninos i el ventríloc parlessin al mateix temps. Aquell mestre li va dir que era perquè els seus ninos tenien consciència propia. I per això tenien vida pròpia.
«Matèria, vida, consciència.»
En Mel i en Dennis conversen. Ara un, ara l’alte. I s’ho diuen tot. O potser és en Dennis que s’ho diu tot. Sota la Lluna. I de sobte, en Dennis té una idea. De qui és la Lluna? Es pot urbanitzar?
Marc Angelet firma el text de Fly me to the moon
En Dani Arrebola i en Marçal Bayona són en Dennis i en Mel, la cara i la creu de la mateixa moneda. El text de Marc Angelet és molt atraient i ens fa estar pendent d’aquest monòleg-diàleg… i de la deriva que agafa! El desenllaç de l’obra és dolç i agre alhora. Ens n’alegrem pel Dennis i pel Mel, però alguna cosa ens fa recança. Són dos personatges que es fan estimar.
La il·luminació, l’escenografia tenen un gran disseny. Però cal fer un gran aplaudiment al disseny de vestuari i caracterització, perquè fan que en Dennis i en Mel siguin absolutament creïbles.
Fly me to the moon és una història que sembla increïble, però és certa. La vida sempre és molt més sorprenent que qualsevol cosa que ens puguem imaginar. La vida ho supera tot. I Fly me to the moon, a la Sala Atrium ens mostra que, fins i tot les idees més estrafolàries poden acabar tenint sentit.
