Valoració: 8 sobre 10
La Sala Fènix tanca el cicle de Memòria Històrica amb FUGA, l’espectacle que ha guanyat el Premi del Públic a la Mostra de Teatre del Raval d’enguany.
L’Eduard arriba a casa, intentant relaxar-se davant de la futura presentació del seu treball de final de màster d’Història. Un treball que l’angoixa i que no acaba de deixar-lo satisfet. Però tot això queda esvaït quan els pares el truquen per informar-lo de què el seu avi, un home que pateix un principi d’Alzheimer, s’ha escapat de la residència fa hores i que l’estan buscant amb l’ajuda de la gent del poble i dels Mossos.
Fuga, una obra de memòria històrca que parla dels nostres avis
A Fuga, l’Eduard comença a teixir un relat entre els records que té del seu avi, els que el seu avi li ha explicat dels seus pares i avis, i el seu treball. La guerra surt amb força.
Unes cartes del rebesavi de l’Eduard, li serveixen per ubicar-se i, juntament amb el relat de l’avi, veu la crua realitat d’una guerra que va deixar una ferida a la família que encara no s’ha curat. Una ferida que ens parla de por, de desesperació, de tristesa arrelada a l’ànima.
Unes cartes que parlen, omplint tot el silenci que s’ha anat fent al voltant del tema. Un silenci aclaparador que ha tapat qualsevol informació. Un silenci compartit que permet mantenir les ferides tancades. Allò que no s’explica, no fa mal, no cou.
Una obra protagonitzada per Arnau Casanovas
L’Arnau Casanovas, molt ben dirigit per Montse Albàs, interpreta un text que han creat de manera col·lectiva i que han fet seu des de la primera paraula. No és una història personal, però és la història personal de molta gent que va patir la guerra a casa, de gent que no ha trobat els pares, avis, o besavis perquè estan desapareguts en algun punt del territori. Una pèrdua que no permet tancar la ferida i que, encara que sigui de forma subtil, es va passant de generació en generació.
La posada en escena de Fuga permet que, encara que es tracta d’un monòleg, l’Arnau Casanovas tingui un diàleg amb les diferents trucades que va rebent. Uns diàlegs que ens arranquen dels records de l’Eduard i ens porten al present d’una volada, com si el passat ja no fos important.
Fuga, una bona cloenda del cicle de la Fènix
FUGA a la Sala Fènix ha estat una molt bona cloenda d’un cicle molt interessant. La Sala Fènix ha fet una gran feina amb aquest cicle que, a més de l’espectacle, permetia un debat posterior amb un historiador. Un cicle que esperem que torni, perquè ha estat molt encertat.
FUGA és un monòleg que no és un monòleg i que ens parla de les ferides que encara no acaben de tancar-se. Ferides velles que heretem de la nostra família i ferides noves que ens fem nosaltres.
FUGA és un text que ens fa pensar en què ja no queda massa gent que va viure la guerra de primera mà. Testimonis únics que haurien de tenir l’oportunitat de poder explicar-se. Testimonis als que s’hauria de donar l’oportunitat de superar el seu silenci, de tancar ferides.
