Òscar Intente ens fa alguna cosa més que un recital de poesia. És com una veu antiga que ens explica que som el que som per tot allò que hem viscut, utilitzant les paraules de molts poetes, fent una tria acurada de poemes.
I aquesta veu que ve de lluny, com un oracle, ens recita cadascun dels poemes amb intensitat, amb calma, amb pausa, amb pressa, amb xiuxiuejos, amb veu ben alta… cada poema té un to i un ritme, cada poema té una empremta que el fa diferent dels altres.
La sessió s’obre amb L’emigrant. Som també nosaltres, que venim de lluny per retrobar-nos amb la nostra poesia.
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya,
d’enyorança es mor… “
I el passat se’ns fa present, i la historia ja no és una cosa passada sinó que és ben viva i ens remou i ens crida:
“I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.”
“Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble”
“Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.”
Una història plena de batalles, de victòries, de desfetes, i sempre amb l’esperança al davant. I aquella veu que ens parla com un oracle, ens guia per aquesta història sense fer escarni ni venjança. La nostra història és la que és. Vingust del que fórem restem el que som.
Una història que no només són fets, una història que abraça la llengua com a una part inseparable d’un poble. Gent, història, llengua. Restem el que som.
“Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres,
puc dir germà i sentir-me entre germans,
i quan dic pàtria dic els vostres somnis. […]
Ens entendrem amb llengua que serà feix d’espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.”
“Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.”
I malgrat totes les batalles, totes les lluites, totes les derrotes, totes les victòries, el nostre rapsode ens fa veure que no cal perdre l’esperança. Que sempre podem demanar una mica més. Que sempre hem de demanar una mica més.
“I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.”
“Ara és l’hora de dir,
ara és l’hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l’essència mateixa del poble
indestructible.”
Óscar Intente ha fet una selecció de poemes exquisida i els recita meravellosament bé. No li cal res més que una taula, una tauleta un petit llum i els poemes. I la seva veu omple l’espai ens captiva.
Una veu que sembla venir de molts segles enllà i que ens porta una història antiga que també és nova. La nostra.
