Crítica: Humor i Hòsties – Mal Martínez

Nota: 9 sobre 10

Marc Martínez ens parla d’ell, de la seva infantesa, del Raval, dels seus amics, del seu germà, dels seus pares, d’aquells referents culturals i televisius amb els que va créixer… i ho fa amb molt d’humor, amb música, amb tendresa.

Humor i Hòsties és un monòleg complet. No té ni principi ni final. El monòleg es podria allargar més i més… perquè en Marc Martínez és d’aquelles persones que sap explicar les coses, que les fa amenes, divertides, que li sap treure la punta a tot, que interactua amb el públic, que té molt clar que hi ha un públic allà i l’integra en el seu monòleg. En Marc Martínez és damunt l’escenari, nosaltres som a platea, però mai no ens deixa sols.

Damunt de l’escenari el veiem com s’interpreta a ell mateix, de petit, com interpreta als seus pares, al seu germà, als amics, als mestres… camaleònic i bon comunicador, que passa del castellà al català per retratar la realitat que va viure en aquell Raval dels anys 80. Un Raval on hi havia de tot, que semblava que s’obria a la ciutat però que encara conservava espais on valia més no entrar, un Raval que no permetia que els nens juguessin al carrer i que va convertir els terrats dels edificis en patis de jocs, un Raval molt dur, de supervivència, on alguns van poder viure passant-hi una mica de puntetes, quedant al marge del Raval més sòrdid.

A més, també ens regala amb la seva música i interpreta cançons composades per ell mateix o agafades dels anys 80. La bateria i la seva estimada guitarra no falten en escena.

En Marc Martínez no estalvia mala bava, destil·la àcid en alguna de les seves anècdotes. Pot recordar la infantesa molt ensucrada, com un moment on tot era perfecte, però també sap recordar les hòsties que va rebre… i encara recorda més les hòsties que va rebre a partir dels 12 anys, quan l’adolescència despuntava. Hòsties que rebia de casa, de l’escola, del carrer, de la vida. Però, en lloc de quedar-se amb això, és capaç de donar-hi la volta i recordar-ho tot amb humor. Molt d’humor.

“Yo he venido aquí a hòstias y de aquí no me saca ni Diós”.