Crítica d’Aida Deturck
Nota: 5,5/10
Una obra de teatre a Barcelona que ens presenta la tragèdia d’un suicidi: Interior
Una noia es treu la vida, el riu l’acull i l’acarona, comença la tragèdia. Quatre personatges apareixen progressivament i discuteixen sobre com donar la mala notícia a la seva família. En aquesta obra de teatre feta a Barcelona a La Seca Espai Brossa, intervenen els actors Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia Mendoza que no només interpreten els seus propis personatges sinó que alhora descriuen allò que succeeix dins de la casa i, fins i tot, exposen les accions del poble que es mobilitza davant la desgràcia.
Interior és obra del dramaturg d’origen belga Maurice Maeterlinck, gran exponent del teatre simbolista. Va ser escrita l’any 1894 i pensada en un primer moment per ser representada a través de marionetes, com a metàfora dels lligams del fat per sobre de l’home. En aquesta obra el destí és inevitablement conèixer la mort del seu esser estimat. Els habitants de la casa són feliços ignorant la desgracia, però tot i estar dins de les parets de la llar la tragèdia s’obrirà pas tard o d’hora.
Tota l’escena d’Interior, dirigida per Hermann Bonnín, es desenvolupa sota la foscor de la nit, on regna la calma, fora de la casa. La família és feliç, no en sap res encara, creuen que la seva filla ha anat a visitar la seva àvia i no l’esperen. El conflicte és clar: qui, com i quan seran capaços de comunicar-los la noticia. No coneixem la família ni la noia, només sabem que ha mort i que cal donar la notícia, però com?
El públic s’asseu al voltant de la sala i s’arreplega rodejant l’espai minimalista des d’on sortiran els actors, només una part queda lliure, la que simbolitza la paret de la casa. Aquest tipus d’escenari central permet els jocs d’ombres i llums que ajuden a situar i crear l’atmosfera. Les llums els guien i els personatges es mouen segons les seves reflexions, pensaments i el coratge per a aconseguir picar al timbre de la casa.
Malgrat tot trobem una obra lenta, que peca de fer ús de silencis eterns que intenten respondre a la idea de la mort i el pas del temps de Maeterlinck. Són les dues noies les que donen un toc de color i acceleren el ritme i el to de l’obra. No obstant, després torna a ser lenta, feixuga i monòtona fins i tot en la cadència vocal.
L’obra prova de reflexionar sobre la mort i el dolor derivat de la pèrdua d’un ésser estimat, fins i tot per al cercle més allunyat i conegut de la família, però li manca força. Estem davant d’un format interessant i la proximitat dels actors i el públic permet observar de ben a prop el que passa pels personatges, és per aquesta mateixa raó que cal un compromís molt gran entre l’actor i el seu públic.
Interior suposa un repte pels actors i el director que cerquen respectar el simbolisme del dramaturg i la puresa d’una obra reflexiva i amb gran profunditat.
