Crítica: Je ne marcherai plus sur les traces de tes pas – Festival OUI!

A Je ne marcherai plus sur les traces de tes pas ens trobem en un espai blanc, reduït on hi ha tres persones. Són tres sociòlegs que van a fer una acció humanitària a l’Àfrica. Tres professionals reconeguts, que saben fer la seva feina. Però tots tres carreguen un equipatge que no es veu: el pes d’un passat que els condiciona el seu present.

Je ne marcherai plus sur les traces de tes pas, una proposta del Festival OUI!

Paul, un home que va patir maltractaments per part del seu pare, sota la mirada covarda de la seva mare, que no va fer mai res per protegir-lo. Laure, una dona que prové d’una família molt humil. Tan humil, que la mare es va veure obligada a donar un dels fills en adopció per poder tirar endavant amb la resta de la família. Doris, una dona d’origen africà que va ser donada en adopció quan tenia un any i que no ha volgut saber mai res dels seus orígens ni per què va ser entregada en adopció.

I, a més de la càrrega emocional, tots tres es troben enmig d’una batalla de poder. Ell, el líder de l’equip, es veu qüestionat per les seves col·legues. Ell defèn les seves postures amb dents i ungles, sense voler escoltar res. I elles intenten portar el projecte al seu camp.

Només quan en Paul, la Laure i la Doris puguin perdonar-se, podran tirar endavant.

“Je ne marcherai plus sur les traces de tes pas.”

L’espectacle es mou entre diàlegs entre els tres sociòlegs i monòlegs interiors. La il·luminació ens marca cada moment: els monòlegs interiors queden ben diferenciats de la resta.

L’espai, un rectangle blanc amb tres pufs blancs, és un escenari únic. Un rètol projectat ens indica on es desenvolupa cada escena: un institut de vacunacions, l’aeroport, l’avió, la sala de reunions… L’espai, blanc immaculat és neutre, buit. El que compta, són les paraules i pensaments dels tres sociòlegs. L’escenari queda dividit en dos: l’espai blanc i un espai negre i poc il·luminat. Allà hi ha en Roman Bestion, que s’encarrega de l’espai sonor, en directe.

Juliette Coulon (Laure), Xavier Czapla (Paul) i Laetitia Lalle Bi Bénie (Doris) fan unes interpretacions molt fredes, en un contrast brutal amb el text d’ Alexandra Badea. El dolor que traspuen les paraules només es veu en els moviments convulsos dels tres personatges, en moments de tensió. Moviments que veiem nosaltres, però que són com monòlegs interiors, invisibles als ulls dels altres personatges.

Je ne marcherai plus sur les traces de tes pas és un text difícil, però ben lligat, que ens porta a Ortega i Gasset: «Jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo jo».

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *