A Je vole… et le reste je le dirai aux ombres un home vola. Salta per la finestra i vola. És només un segon… però aquell segon ens permet veure què l’ha portat fins allà. Un segon que dura una hora.
Richard ha arribat a un punt on sembla que no tingui cap altra sortida que saltar per la finestra… però saltar per la finestra no és la seva última sortida, és també complir el seu desig de volar. Volar lliure.
Je vole… et le reste je le dirai aux ombres arriba al Festival OUI
El text de Jean-Christophe Dollé està dirigit per Clotilde Morgiève i ell mateix. A escena hi trobem
Julien Derivaz, Clotilde Morgiève i Jean-Christophe Dollé. Els tres actors interpreten totes aquelles persones que, en algun moment, han tingut una trobada amb en Richard i han estat un punt d’inflexió. I aquest punt d’inflexió no ve donat per cap esdeveniment excepcional… sinó per com entoma en Richard allò que li passa.
El segon s’escola lentament mentre els tres personatges recreen els records de Richard. Veiem els seus pensaments, però Richard és sempre invisible. És una presència que endevinem però ni el veiem ni el sentim. Un joc escènic difícil de fer però que s’aconsegueix gràcies a una direcció molt bona i unes interpretacions plenes de vida, que són capaces de donar vida, fins i tot, a un Richard que hi és sense ser-hi.
L’escenografia de Je vole… et le reste je le dirai aux ombres és una gran caixa transparent, plena de vestuari, on els tres personatges es canvien per anar recreant els records de Richard. I una cabina on el telèfon sona insistement sense que ningú l’agafi. Un muntatge que utilitza les llums i la música de forma inquietant. L’obra no és un thriller, però podria ben bé ser-ho.
Je vole… et le reste je le dirai aux ombres només dura un segon. Un segon que és una hora. Un segon que ens té amb l’ai al cor fins que s’acaba. Un muntatge que va donar lloc a un dels col·loquis més intensos del festival.
Je vole… et le reste je le dirai a ux ombres és un muntatge que ens va deixar tocats a tots.
