Valoració: 8,5 sobre 10
El Teatre Gaudí ha recuperat un muntatge molt actual i molt punyent, Karen. La història d’uns pares que protegeixe els seus fills per damunt de tot i de tothom.
Fa 13 anys en Nil i en Marc es van veure involucritats en un fet luctuós. La víctima era la Karen, la xicota del Marc. Els pares del Nil i en Marc prenen un decisió ràpida enmig de tot l’enrenou: els nois no aniran a judici.
«De vegades penso que no vam estar a l’alçada.»
13 anys després, en Nil i en Marc viuen lluny dels pares. Un, a Colòmbia; l’altre, a Austràlia. Els fets de fa 13 anys han portat conseqüencies. Els pares del Marc s’han divorciat, i en Mario,el pare, viu amb en Marc a Austràlia.
13 anys després, en Mario torna i vol veure l’Andreu i la Tena, els pares del Nil. Ella acaba de tornar de Colòmbia, de visitar-lo i estar uns dies amb els nets. La vida, malgrat tot, continua.
«Ens va tocar i va fer el que vam poder.»
Però les diferències entre els dos matrimonis tornen a emergir, els dubtes, les acusacions, els retrets. Van fer el que calia, el que devien fer, o van fer una fugida endavant? Al bell mig, la Carla i l’Abel. Amiga dels pares, amic dels fills. Dos peces clau que, sense temps per pensar-s’ho, també es veuen implicats en tot l’afer.
Karen torna al Teatre Gaudí amb una posada en escena molt acurada
La Isabelle Bres (Carla), la Maria Clausó (Tena), l’Isa Mateu (Carla), en Pep Planas (Mario), en Carles Pulido (Abel) i l’Armand Villén (Andreu) són els cinc intèrprets que ens mostren els personatges en dos moments de la seva vida, separats per molts anys. I hi podem veure l’evolució que han patit: de la pressa, la seguretat (potser falsa) en ells mateixos… al dubte i la inseguretat. Van fer el que van fer en un moment de necessitat… ho farien ara?
Un escenari molt minimalista, amb unes taules grans al mig i cadires al voltant. Quan els personatges s’hi asseuen, queden il·luminats per un focus directe, talment com si estiguessin en un interrogatori. La llum crua fa que les faccions i les cares perdin tota l’expressivitat.
Uns petits complements de vestuari acaben de situar-nos en cada època i en cada moment de la situació.
La música és un piano incisiu, impertinent, que tant dona força a una escena, com fa els efectes especials sonors. Un piano que dona intensitat a les accions i ens fa sentir incòmodes en la nostra butaca.
Un text que es mou entre el drama i el thriller
La direcció de Marta Gil Polo fa de Karen un thriller. El text no és fàcil però ella aconsegueix que, malgrat les emocions, tot quedi molt contingut, tancat entre les cadires, en els moviments estudiats dels personatges, en les seves històries.
«Vostè creu que em puc inventar una cosa tan gran com a que ha fet el seu fill?»
Karen, Sala Gaudí. Ens pot semblar exagerat… però els nivells de sobreprotecció dels nostres fills estan arribant a nivells exagerats. I quan veiem Karen, al Teatre Gaudí, ens creiem la història. Ens sembla plausible. Quina mena de pares som? Quina mena de fills volem? Què no faríem pels nostres fills?
