Crítica de Lluïsa Guàrdia
Nota: 7.5 sobre 10
Laia Marull ens ofereix un monòleg ple de força interpretativa: La llista
Interpretar un monòleg sempre és un repte difícil d’afrontar ja que tot el pes de l’obra recau sobre una única persona. Si aquest és dramàtic, encara més. Sembla més fàcil fer riure que emocionar l’espectador tot i que, de ben segur, no és així.
La Villarroel ens ofereix des del 13 d’abril “La llista”, basada en el l’obra de la canadenca Jennifer Tremblay, premi Governor General’s Performing Arts 2010. Ja s’ha representat amb gran èxit en altres països.
“La llista” ens mostra la vida d’una dona immersa en el seu món interior, que duu una existència que l’ofega i no la satisfà: un marit que treballa a la ciutat i passa tot el dia fora de casa i tres fills que ocupen tot el seu temps, estressant-la. Voluntàriament ha decidit viure al camp i s’ha aïllat dels seus amics i veïns.
Per posar una mica d’ordre en la seva vida – buida, avorrida i sense sentit – la protagonista fa i refà compulsivament llistes de tot: els nens, la casa, les compres, les gestions, etc. A través d’aquestes llistes, que s’intercalen amb diàlegs interns i converses amb altres personatges (absents en l’escenari), anem descobrint poc a poc quina és la causa dels remordiments de la protagonista. Què és allò tan important que va apuntar en una de les seves llistes i que després va oblidar de fer?
“La llista” és un monòleg amb una gran força dramàtica que demana disposar d’infinitat de registres interpretatius. La protagonista ha d’aconseguir alhora emocionar, commoure i divertir l’espectador. La Laia passa en segons d’amagar-se darrera la porta perquè no vol obrir la veïna a fer-nos riure de les entremaliadures dels seus fills. A través de les seves converses ens parla de la soledat, de l’amistat, de la maternitat… L’esforç memorístic que requereix aquest monòleg, ple d’enumeracions i constants canvis de tema, és realment colpidor.
Dalt del sobri escenari només hi ha una taula i una cadira que la protagonista usa per simula diferents situacions. Ara puja a la taula, ara baixa, ara torna a pujar… Mentre, en la pantalla posterior es projecten les llistes i es juga amb el color dels llums.
L’obra – tot i la notable interpretació de Laia Marull – pot semblar irregular. En alguns moments, la seva actuació és fantàstica, plena de força expressiva, esplèndida, amb aquest punt “màgic” que tenen les excel·lents actrius; en d’altres, però, perd força i consistència.
