[usr 4 img=»03.png»]
El Teatre Aquitània recupera el text d’Edoardo Erba, La Marató de Nova York. Un text que, en escena, és tot un repte físic per als seus intèrprets: en Joan Negrié i l’Albert Triola.
La direcció de Juan Carlos Martel ha volgut donar èmfasi als actors i al text, en un escenari buit on ells dos tenen tot el protagonisme.
«Tu hi arribes a Nova York! Hi arribes aquesta nit!»
El disseny d’il·luminació és el tercer protagonista en una obra on només hi ha els dos actors sobre l’escenari, el seu esforç… i res més.
Torna La Marató de Nova York a la cartellera de Barcelona
El muntatge comença amb una ària de Monteverdi, i l’Albert Triola (Joan) ajagut a terra. Sembla que dorm. En Joan Negrié (Carles) el va a despertar. I un cop dempeus, i després d’uns estiraments, comencen a córrer. Correran una hora… cal preparar-se per la marató de Nova York.
«Jo vull ser lliure per poder parar.»
Durant aquesta hora d’entrenament, els dos amics encara tenen prou alè per parlar. Corren i parlen, i parlen de tot. Per què corren? Quina és la finalitat? Què volen? Què esperen de les seves vides? Per què són amics?
«Per què t’has d’acabar el plat que has començat encara que et vinguin ganes de vomitar!»
En Joan Negrié i l’Albert Triola corren durant tota la representació… i, mentre corren sense parar, interpreten els dos amics. L’esforç físic, en cap moment, els fa perdre el personatge, no es despisten ni es perden. Són en Joan Negrié i l’Albert Triola… però també són en Carles i en Joan. Dos homes molt diferents que corren per motius diferents.
«Com és què som amics, tu i jo?»
La cursa acaba amb una cançó que dóna un bon motiu perquè els dos amics corrin junts. I just want you to know, de Hosbatank. Una música que va acompanyada amb un joc de llums que ens fa aixecar de la cadira.
L’adaptació del text, de Joan Negrié, fa servir un català amb algunes incorreccions que qualsevol filòleg rebutjaria…però el text no pretén ser un tractat de català, pretén reflectir el català que parlen dos amics avui, ara. Això li dóna molta vida al text.
La Marató de Nova York, al Teatre Aquitania, és un muntatge molt recomanable per moltes raons: per la interpretació, plena de matisos. Per l’esforç d’en Joan Negrié i Albert Triola, que no perden el ritme de la cursa en cap moment. Per la direcció, que fa que el text i les interpretacions llueixin. Per la música, molt ben triada, amb missatges subliminals que s’entenen un cop acabada l’obra. I pel final, perquè sorprèn.
- El millor de l’obra: En Joan Negrié i l’Albert Triola que poden córrer i interpretar alhora i ens emocionen.
- El pitjor de l’obra: Aneu a veure-la i decidiu si el final us agrada o no.
