Nota: 8 sobre 10
Em pregunto si Santiago Rusiñol s’hauria imaginat mai que la seva obra, “La niña gorda”, seria interpretada a una sala de teatre davant d’un grapat de persones encuriosides. No és, ni més ni menys, que el primer cop que es fa una adaptació teatral d’aquest contraatac a la “Ben Plantada” d’Eugeni d’Ors.
La niña gorda, una tragicomèdia plena d’ironia
Al barri de Gràcia neix una nena que creix desmesuradament, la seva naturalesa l’empenyerà a ser mostrada com a atracció de circ. Utilitzada per totes les persones que l’envolten, la “niña” viu com una barca que es deixa emportar, sense oposar-se, sense participar, sense gaudir, sense viure…
A grans pinzellades aquesta és la historia que Rusiñol ens presentava i que Jordi Oriols ha adaptat i interpreta a la Sala Tallers del TNC, sota la direcció de Xavier Albertí.
Amb una oratòria que ens transporta a la primera meitat del segle XX, l’actor ens explica tota la historia caminant entre la interpretació teatral i la narració de contes. Un projecte d’aquesta naturalesa pot resultar peculiar per a aquest espai, i si és ben cert que en un principi costa una mica ubicar-se, quan la cosa avança tot es relaxa.
Amb l’escalfada de motors l’actor es mostra més còmode i resolt, fa gala d’una interpretació divertidament vintage que et fa oblidar tot l’escenari vuit, espai que en un principi et pot semblar massa per a la necessitat del projecte.
Assegut, aixecat, tirat per terra, amagat… així narra la historia aquest intèrpret que aconsegueix cridar l’atenció del públic i el manté enganxat durant una hora a la història d’aquesta malaurada noia.
L’actor sol a l’escenari
Crida l’atenció l’inici amb l’actor sol a l’escenari assegut a una butaca, preludi d’un muntatge senzill però d’una sobrietat necessària per a contextualitzar-te. La manca pràcticament total d’objectes a l’escenari, deixa a l’actor davant del públic amb res més que el text i el seu cos.
La il·luminació és senzilla i encertada i els efectes sonors originals, una bona excusa per afegir quelcom que doni joc i poder fugir, d’aquesta manera, de la possibilitat de caure en la repetició o el resultar estàtic.
La niña gorda, un bon apropament a un clàssic de la nostra cultura
En definitiva, amb «La niña gorda» ens trobem davant d’una bona adaptació d’un clàssic de la cultura catalana, un viatge en el temps, un bon homenatge. Senzilla en estructura i forma, és una bona interpretació d’aquest text punyent, irreverent i, perquè no dir-ho, encara present.
El tracte de la dona i dels cossos que estan suposadament fora de l’estàndard de bellesa és una cosa que encara, avui en dia, ens colpeja l»estòmac dia a dia. Aquesta revisió ens fa abaixar el cap quan ens adonem de que encara no em
avançat en certs aspectes.
“La niña gorda” és una peça defensada amb cura i “mimo”, estic segura que prendrà molta més força durant les properes setmanes. Perquè ja sabeu, és el que tenen les històries explicades un cop, i un altre, i un altre… es van alimentant i es fan més grans, més “gordes”, i es deixen veure amb orgull i, aquest cop sí, per voluntat pròpia.
