9 sobre 10
El TNC presenta dues obres que, tot i ser independents, agafen una gran força representades juntes. Les dues parlen del mateix personatge, l’Arxiduc Lluís Salvador. Un home excèntric de la família dels Habsburg que va viure durant un temps a Mallorca.
La nit de Catalina Homar al TNC
La nit de Catalina Homar dona la veu a una dona que va ser l’amant de l’Arxiduc, i que així va passar a la història. Sense més. Però, que en realitat, va ser una dona intel·ligent, capaç de portar una finca, de crear nous productes, de protegir la seva família… una dona que ha quedat amagada per l’ombra de l’Arxiduc.
Catalina Homar ens parla des d’un lloc desconegut. Ella és morta i els morts tenen una perspectiva de les coses molt diferent als vius. El seu monòleg ens deixa conèixer una mica l’Arxiduc, des d’un punt de vista menys aristocràtic i més humà.
Jo qui soc? Jo, realment jo? Un fantasme vostre o un invent d’ell?
Catalina Homar, filla de pagesos, amb un destí que ja estava escrit, com el de tantes noies, va poder canviar el seu. Es va convertir en una dona que estava a l’alçada d’una gran emperadriu, com Sissi. Una dona que sabia el que volia.
Vaig descobrir que el destí es podia canviar.
Fins i tot, repudiada per l’Arxiduc, va saber mantenir el seu lloc. Catalina Homar, ara, des d’aquest espai – temps desconegut ho té clar.
Catalina Solivellas fa una magnífica interpretació d’una dona plena de matisos, que passa del món dels morts al món dels vius, que gaudeix del moment en què viu ara, però també del record de tot el que ha viscut. Una Catalina Homar que, tot i que ens parla des de la seva mort, sembla molt viva… ni el vestuari, com una mortalla negra i vella, no apaguen la seva vitalitat i energia.
L’escenari és un espai de sorra blanca amb una pantalla al fons, on es reprodueix la imatge de Catalina Homar / Catalina Solivellas, o imatges oníriques (cossos en l’aigua, llum entre les branques…). És un lloc sense nom. Sense res que l’identifiqui. Un lloc que no és.
Les darreres paraules al TNC
Andreu Benito és l’Arxiduc. Un home abatut per la malaltia, que gairebé no es pot moure, però amb tot l’enginy i la intel·ligència ben desperts. Josep Orfila és el secretari, discret i eficient, de poques paraules però sempre afalagadores cap al seu senyor.
He acomiadat els metges. No els vull veure.
L’Arxiduc sap que es mor. És prou intel·ligent per saber-ho amb seguretat i per no tenir por. I per això vol, abans de morir, deixar escrit el seu llegat. Però hi posa una condició: no es podrà llegir fins passats 25 anys de la seva mort. Té molt clar que no vol fer mal a la gent de la seva família.
Soc poc procliu als agraïments, un mal costum per part meva.
L’Arxiduc no s’està de res: parla de política internacional, de la família imperial, però també parla d’ell mateix, dels seus viatges, de les seves amants, dels seus amants… no es deixa res. Sap que el final és a prop.
Confio la meva vida, tot el que he estat, a les meves paraules.
Andreu Benito recrea un arxiduc vell i acabat físicament, però amb un cervell privilegiat i una gran memòria, un home a qui la malaltia física ha vençut però que no vol deixar-se ensorrar. Josep Orfila és la discreció personificada. Només uns mitjons vermells llampants deixen intuir que, potser, és molt més del que l’Arxiduc voldria a prop seu.
L’escenari representa una sala, amb una butaca per a l’Arxiduc, i una taula i una cadira molt senzilles per al secretari. Una pantalla fa de finestra a l’exterior, o als espais interiors que no estan en escena.
La nit de Catalina Homar / Les darreres paraules són dos muntatges que en són un. Perquè expliquen dues facetes del mateix. I ens parlen d’una part de la nostra història que, a la terra ferma, ens és molt desconeguda. Tant l’Arxiduc com Catalina Homar van ser dues persones excepcionals que es van trobar. I ara, és el Teatre Nacional que ens permet a nosaltres que els trobem.
La nit de Catalina Homar / Les darreres paraules és una col·laboració amb el Teatre Principal de Palma. Una col·laboració en un treball magnífic, tant pels textos, com per les direccions… i, sobre tot, per les interpretacions (Catalina Solivellas és una Catalina Homar esplendida) .
