Nota: 5.5 sobre 10
La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltès és un monòleg punyent, que ens parla de la solitud, de la incomprensió, de la supervivència. Al Teatre Akademia, sota la direcció de Moreno Bernardi, en podeu veure una adaptació.
El personatge original del monòleg es desdobla en dues persones, interpretades per Guillem Gefaell i David Menéndez, en un intent de convertir el monòleg en un diàleg. Però la deconstrucció no funciona perquè, tot i que els dos personatges sembla que parlin entre ells, perquè es reparteixen les frases del monòleg, no hi ha diàleg, no és una conversa entre dos. És el mateix monòleg dit per dues persones. Un monòleg que, a estones, es trenca per convertir-lo en un seguit de sons guturals, de síl·labes inconnexes, de grunyits..
Guillem Gefaell i David Menéndez ens interpreten els dos personatges d’aquesta obra de teatre que, tal com parlen i com es mouen, podrien ser dos nens atrapats en un cos adult. Dos nens que es mouen de forma compulsiva, espasmòdica, que no controlen un cos que se’ls ha fet massa gran per una ment que ha quedat en estat infantil.
El monòleg de desesperació, de supervivència, sembla que quedi reduït a un joc de pati, on dues criatures imaginen un món apocalíptic. Dos nens que, de vegades, parlen com els nens que sembla que són, i de vegades parlen com els adults que veiem.
A l’obra de teatre La nit hi ha una introducció massa llarga on els dos actors es mouen a ritme d’un so que podria semblar pluja i trons, o cops en elements metàl·lics, ens presenta els dos personatges físicament. Són dos personatges que aixequen poc el cap, estan sempre encongits, s’amaguen, no es toquen… quan s’atansen l’un a l’altre, es rebutgen, com dos imants amb la mateixa polaritat. La il·luminació, a estones massa fosca, i l’espai sonor, tampoc no ajuden a aixecar el muntatge.
Guillem Gefaell i David Martínez salven l’obra amb una interpretació molt ben treballada, mantenint uns personatges molt difícils tota l’estona. El moviment corporal, les mans, la postura, el treball físic i vocal són impressionants.
Un monòleg que perd tota la seva força en una adaptació poc reeixida, que li treu l’angoixa, el crit, la desesperança.
