Crítica: “La Tristeza de los Ogros” – Una obra tan intensa i hipnòtica que us deixarà clavats a la cadira

Nota: 10 de 10

Dir que La Tristeza de los Ogros és un conte no s’ajusta gaire a la realitat perquè s’acosta més al malson que viuen alguns adolescents amb por de créixer i afrontar la mort de la infantesa. L’obra que presenta el Lliure de Gràcia narra el moment en què els nens deixen de ser-ho.

Aïllats de la realitat, en el seu món interior, els adolescents poden acumular tants sentiments que acaben per esclatar com va fer Bastian Bosse, un noi de 18 anys que es va suïcidar després de disparar a l’institut on estudiava. Ja ho havia dit a internet. O la Natascha Kampusch que va ser segrestada i va viure en captivitat durant anys. Quan va fugir, la van convertir en un fenomen mediatic.

La Tristeza de los Ogros narra un dia en què uns nens van deixar de ser-ho

Aquests són els dos personatges reals que pren l’autor belga i director de La Tristeza de los Ogros, Fabrice Murgia, per crear una obra fosca, intensa i tan hipnòtica que us deixarà clavats a la cadira, sense poder respirar.

Tot el que es pugui dir es queda curt. A uns els agradarà a altres potser no però el que està clar és que ningú quedarà indiferent davant del dur testimoni d’aquests dos adolescents. El públic es remou inquiet en els seients. Silenci absolut.

Els tres protagonistes de l’obra actuen en diferents plans. La narradora (Andrea de San Juan) – una nena que s’assembla molt a la “novia cadàver” de Tim Burton – és la que porta el fil conductor. Amb gran innocència és capaç de dir paraules tan dures que ens deixa glaçats.

Els seus sobtats canvis de registre ens recorden el protagonista de “Dr. Jekyll i Mr Hyde” d’Stevenson. Dolça i tendre en un moment, compassiva amb els que pateixen, per mostrar-nos a continuació la seva cara més dura i cruel. Com es diu en els contes “de la seva boca surten gripaus”.

Asseguda al gronxador, la narradora enllaça les històries de Bastian (Nacho Sánchez) i Letícia (Olivia Delcán) que demanen un auxili que no reben. Tant des de les imatges projectades en pantalla com des de l’habitació (una mena d’aparador) que ocupen amb l’única companyia dels seus objectes més preuats: un ordinador amb els imprescindibles jocs (Bastian) i unes ulleres de John Lenon (Letícia). No necessiten res més perquè l’exterior no existeix per a ells.

Por, aïllament, soledat, ràbia continguda,… són alguns dels sentiments que transmeten en Bastian i la Leticia i que arriben al pati de butaques com si fossin nostres. No podem impedir ser sacsejats per tots i cadascun d’ells. Bum, bum, bum,… com els sorolls que escoltem de fons, un element pertorbador més d’aquesta obra.

Una impactant posada en escena que hipnotitza

La posada en escena de La Tristeza de los Ogros és arriscada,  sorprenent i efectista al 100%. Plena de forts contrastos (llum-foscor, soroll-música suau, paraules dolces-dures veritats) i una escenografia senzilla i funcional (cortina, gronxador, aparadors) amb una certa dosi de simbolisme.

Alhora també és molt tècnica, imita alguns dels codis del cinema i la TV per evidenciar la malsana mediatització d’aquest i d’altres casos. No només a Bèlgica d’on és original l’obra sinó arreu. Combina a la perfecció el joc de llums i ombres amb un original sistema de megafonia (no és gens habitual que els actors usin micròfons de mà) que permet distorsionar la veu i crea una estranya sensació d’irrealitat. Sorprèn que una obra tan dura pugui ser també bella i delicada.

La Tristeza de los Ogros és tan densa que no acabaríem mai. És difícil trobar obres de teatre que ens sorprenguin i ens inquietin tant com aquesta. No és gratuït que hagi rebut el Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 – Odeon – Théåtre de l’Europe.

El muntatge original es va poder veure al Festival Temporada Alta el 2013 i ara el Lliure ens ofereix una adaptació amb actors espanyols. Per apropar-la al públic d’aquí s’han afegit referències a un dels casos més mediàtics dels darrers anys: el de les nenes d’Alcasser.

Si a aquest fet hi sumem el colpidor text i l’encertada direcció de Fabrice Murgia, la bona adaptació de Borja Ortíz de Gondra, les esplèndides interpretacions d’Olivia Delcán, Andrea de San Juan i Nacho Sánchez, una impactant posada en escena i una estètica fosca, un punt gòtica, ja està tot dit. Es mereix un excel·lent.

Dades tècniques de LA TRISTEZA DE LOS OGROS – Lliure Gràcia

  • Text i direcció: Fabrice Murgia
  • Adaptació: Borja Ortíz de Gondra
  • Intèrprets: Olivia Delcán, Andrea de San Juan, Nacho Sánchez
  • Coproducció del Teatre Lliure, Théàtre National de Wallonie-Bruxelles i Teatros de Canal / ARTARA

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *