Nota: 10 sobre 10
A «La visita de la vella dama» coneixem a Clara Zachanassian que torna a Güllen, el seu poble natal, carregada de milions i de promeses de benestar per a uns habitants que viuen immersos en la pobresa, la manca d’oportunitats, de futur… però les promeses de la vella milionària tenen un cop amagat: no són de franc.
A canvi dels milions, té una exigència. Només una. Que es faci justícia. Que se li faci ara la justícia que no se li va fer quan va haver de marxar de Güllen, de joveneta.
Un retrat realista de la societat a «La visita de la vella dama»
Friedrich Dürrenmatt no ens estalvia res: ens planta al davant una societat que pretén ser avançada, moderna, justa, plena de valors… però que està fundada en corrupció, ambició, enveja, egoisme…
Clara Zachanassian no és més que l’instrument que fa sortir tota la podridura que hi ha en les persones i ens demostra que no cal gratar gaire perquè surti enfora. Tots els habitants de Güllen tenen un preu i Clara Zachanassian els el paga. Al final, tenir valors o no, és només una transacció econòmica.
Com deia en Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden… en tinc uns altres”. Els habitants de Güllen descobriran que els seus valors inamovibles no ho són tant… i que, davant d’una bona muntanya de diners, tot és molt relatiu. La Clareta vol justícia… o potser vol revenja… i a Güllen, encara que potser els cou al principi, tenen molt clar que “qui paga, mana”.
Una obra de teatre amb bones interpretacions i música en directe
Vicky Peña és Clara Zachanassian. Al seu voltant pul·lulen els personatges de Güllen; Alfred Ill, interpretat per Xavier Capdet ; Helmesberger, mossèn, interpretats per Jordi Farrés; Hofbauer, mestre, interpretats per Pep Farrés; alcalde, marit, interpretats per Ireneu Tranis; Jordi Farrés, Pep Farrés i Irenu Tranis també posen veu i cos als personatges secundaris del muntatge.
Vicky Peña és una gran Clarra Zachanassian i la seva interpretació ens fa dubtar, de vegades, si no és una titella més, moguda per un altre gran titellaire. Aquesta Clara Zachanassian no és tan diferent de les titelles / habitants de Güllen. Hi ha moments en què podríem arribar a dubtar de si estem veient actors o només titelles en escena… la interpretació fa que la diferència es difumini…
La música, en directe, ens l’ofereixen la guitarra d’Adrià Bonjoch, el contrabaix de Pep Coca i el violí d’Ireneu Tranis. La veu en off la posa en Jordi Vidal.
Una acertada posada en escena i joc de llums
L’escenografia, amb un fons negre, es compon d’uns plafons que van construint els diferents espais de forma molt simbòlica, de vegades, amb alguns dels actors que en formen part. La il·luminació, de vegades crua, de vegades focalitzada, ens fa resseguir la història i permet que no ens perdem cap detall.
“Però si la justícia no es pot comprar” li diuen a Clara i ella respon, amb contundència “tot es pot comprar”. “El món és meu”.
Qui és el nostre gran titellaire? Titelles a «La visita de la vella dama»
I les titelles. Titelles a mida natural, que formen el grup de personatges que envoltarà Clara durant la seva visita a Güllen. Només Alfred té una titella que és el seu alter ego. Unes titelles mig desfetes, que sembla que hagin passat molt de temps abandonades, sense cap cura, sense atenció… mig trencades, polsoses… ni els diners de la Clara les fan lluir millor.
Unes titelles molt expressives que prenen vida amb Jordi Farrés, Pep Farrés i Ireneu Tranis. O potser són ells que prenen vida amb les titelles. Unes titelles que ens mostren que, amb uns bons fils, tothom pot estar dirigit per un gran titellaire… a Güllen, la Clara farà aquest paper…
Un muntatge imprescindible al Teatre Lliure
La visita de la vella dama, al Teatre Lliure, és un muntatge que ha exhaurit entrades i deixarà a molta gent sense el plaer de gaudir-ne. Per això esperem que es torni a reposar la temporada vinent… i l’altra… i l’altra… si hi ha una obra que cal veure, i re-veure, és aquesta.
Un text que sempre ens farà sentir-nos incòmodes i fer-nos preguntes que no sempre ens volem fer, unes interpretacions excepcionals, una direcció àgil i encertada, una música en directe… A La visita de la vella dama no li falta de res. Els espectadors li comprem la seva història a la Vella Dama amb gust…
… potser nosaltres també som titelles…
Pingback: La visita de la vella dama, una ficció molt real | Atrium Viladecans