[usr 5 img=»03.png»]
El Festival OUI de Théâtre en Français ens ha portat a gaudir del teatre a un lloc excepcional: el Reial Cercle Artístic de Barcelona. Un entorn esplèndid i alhora recollit on hem pogut gaudir d’un muntatge hipnòtic i inquietant.
L’adoration, de Jean-René Lemoine, interpretat per Marie Micla i Mathieu Tune
Un home i una dona. Ella parla. Ens parla d’una trobada casual, entre ella Chine, i l’home, Rodez. Una trobada que porta a uns dies de passió desfermada. Una passió que acaba. Un foc que comença de forma violenta i, tal com comença, s’apaga.
Chine va a buscar en Rodez. Amb una veu calmada i un posat fred, recorda els dies de passió. I malgrat la fredor i la distància, la passió que explica va brotant davant nostre. Chine és un oxímoron que pren. La distància i la fredor amb que ens narra els fets encara fa que ressalti més la passió i el foc que hi va haver entre tots dos.
Com en un joc de caça, Chine va encalçant en Rodez, que intenta aturar els cops. Per la narració, sembla que va ser Rodez qui seduïa… però ara sembla que és Chine. Abans, la presa era Chine… ara ho és en Rodez. Els rols van canviant segons la narració avança.
Tant Marie Micla com Mathieu Tune fan una interpretació esplèndida, plena de matisos, on les mirades i els petits gestos tenen molta importància. No és només el que miren, és com ho fan… o com desvien la mirada per no trobar-se. Tot compta.
Mathieu Tune també en signa la direcció. I ha sabut donar al text i al muntatge. Una direcció que sap portar el text a escena i donar-li una força impressionant. Sembla que no passa res i passa de tot. L’oxímoron hi és present des del principi: en el text i en les interpretacions.
L’adoration, del Festival OUI, és un bon exemple d’una bona direcció en un text que, aparentment, és insignificant. Un text que sembla que no diu res, i és ple d’emocions. I una tria d’actors que arrodoneix el projecte.
- El millor de l’obra: les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: que només ha vingut per un dia.
