Crítica: L’amor no és per a mi, va dir Medea – A La Gleva

Nuestra opinión

Crítica: L’amor no és per a mi, va dir Medea - A La Gleva

[usr 4 img=»03.png»]

Guiats per Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch, els espectadors de la Gleva ens submergim en la vida de Medea gràcies a L’amor no és per a mi, va dir Medea. La Medea de 88 anys i la Medea de 8 anys es van atansant en el temps mentre van explicant retalls de la seva vida, records fugissers que el temps distorsiona…

L’amor no és per a mi, va dir Medea arriba a Laa Gleva

Una dona amb una vida intensa, que ha volgut gaudir-ho tot al màxim… i que es troba que, al final, l’únic que ens queda són els records. I que la memòria és traïdora i no sempre és fiable.

“Enyoraràs els teus fills i els ploraràs per sempre més.”

Amb breu llambregades al mite de Medea, la història d’aquesta dona, casada amb un anglès que es diu Jason, que tenia dos fills que van morir de petits… ens porta a avui i ara. Avui  no hi a déus que l’ajudin en els seus plans i aquesta Medea ha de lluitar sola amb els seus records.

“Els vells atufem perquè estem una mica morts i una mica podrits.”

Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch estan absolutament meravelloses en el seu paper. La Medea gran i la Meda nena, els dos moments vitals que es van atansant en el temps. Unes interpretacions molt treballades, on tot hi compta: el gest, la veu, el moviment, la mirada.

Una escenografia que ens porta a una platja amb escuma brillant sobre les onades. I un piano, amb un intèrpret, en directe, que aporta el color necessari a les escenes. Les omple sense embafar. El vestuari avança amb l’obra, creix, i forma part del viatge en el temps de les dues Medees.

El text de Queralt Riera és irregular i  en alguns moments costa lligar la història. Però la seva direcció li acaba donant sentit a tot i fa que les dues actrius brillin tant que gairebé no necessiten focus.

L’amor no és per a mi, va dir Medea es pot veure i gaudir a La Gleva. La memòria, els records, el que som i el que creiem que som perquè som el que recordem.

“Algun dia, silenci.”


 

  • El millor de l’obra: Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch. MERAVELLOSES.
  • El pitjor de l’obra: el text, irregular… té moments molt brillants i moments molt confosos.

Crítica: L’amor no és per a mi, va dir Medea - A La Gleva

Nicolas Larruy

El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés. El meu Linkedin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *