Nota: 9 sobre 10
Lluita Constant és un muntatge de la Carlota Subirós i la Ruta 40 que vessa optimisme. Sí, malgrat que parla de lluites, de lluites que s’estan lluitant des de fa dècades, de lluites sense victòries… Lluita constant és l’optimisme posat en escena.
¿Qué hacemos? ¿Quedamos el mes que viene y hacemos la revolución?
Quan algú té por, està disposat a cedir. Quan algú està disposat a cedir, s’ha d’aprofitar.
No esteu inventant res!!!
¡Luego no vamos a tener nada! ¡Vamos a luchar ahora!
Ara sabem moltes coses, però som més porucs.
Si no hay solidaridad, si no hay apoyo, ¿dónde estamos?
Lluita Constant, a la Sala Beckett, és un cant a l’esperança
Quatre actors, Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera, donen veu i cos a més de cent persones que ens parlen des del passat més llunyà i el passat més recent, de la lluita on han participat, de les seves conviccions, dels seus dubtes.
Els quatre intèrprets deixen el rol d’actor, i es posen en la pell de gent que va lluitar per allò en què creia. Alguns ho van aconseguir… d’altres no… però ni els uns ni els altres van deixar de banda la lluita. Perquè la lluita no és guanya i ja està. La lluita continua. Cal lluitar cada dia. Cal no defallir.
Testimonis molt impactants
Els testimonis, ja siguin extrets de pel·lícules o d’entrevistes, són realment impactants. No són grans politòlegs, ni grans filòsofs, ni grans economistes, ni pensadors, ni polítics… són gent normal, gent que es veu immersa en una lluita perquè és la seva lluita. És gent que opta per no acomodar-se i defensar allò en què creu.
En un món on, durant anys, les lluites semblaven adormides i ara s’han despertat de cop, tots aquests testimonis ens parlen de no defallir. De no perdre l’esperança. De mirar més enllà de nosaltres mateixos.
Una muntatge que gaudeix d’una direcció molt fluïda i d’uns actors que deixen l’actuació per convertir-se en altres persones. A Lluita constant no s’actua, es viu.
Un muntatge on el públic hi forma part
L’escenari, unes taules i unes cadires velles, llibres, ampolles i gots, cafè… un lloc que poden ser molts: un centre cívic, un menjador d’una casa o d’una fàbrica, unes oficines… un lloc de reunió. Nosaltres, el públic, som també part d’aquest muntatge perquè ens convertim en part de cada assemblea.
La llibertat és una lluita constant.
Lluita constant és un cant a l’esperança, perquè parla del futur, d’allò que es vol aconseguir i de què cal mantenir l’estendard ben alt encara que hi hagi derrotes (que no ho són, que són assajos), o les victòries siguin minces.
