Valoració: 8,5 sobre 10
Què se’n va fer del bomber Guillem Montag després de la seva fugida? Va arribar a trobar la resistència lectora… però, i després?
Montag ens presenta un home vell, de vuitanta anys, que viu reclòs en una mena de sanatori mental. Un sanatori on el dia a dia són pastilles i passar el temps. On tot és felicitat. On no hi ha lloc per a pensaments propis…
Però en Montag té pensaments. Té memòria. Una memòria que lluita per sortir entre les bromes de la medicació. Una memòria que li porta al temps en què ell era un bomber que cremava llibres, un bomber satisfet amb a seva vida, fins que coneix la Clara, que li obre una escletxa en el pensament únic dominant.
«Crec que penses massa.»
Els records de Montag ens expliquen la seva història i també ens expliquen el seu present.
«Esquil, tragèdia, Prometeu encadenat…»
Montag, una obra que ens explica la història del bomber Guillem Montag
Un món asfixiant on no hi ha pensaments dissidents, on llegir és un crim perquè «al principi la gent llegia… la gent pensava més del compte… un món ple de conflictes.»
Els bombers, com en Montag, són l’eina per cremar la llavor del pensament crític. Però ell té un moment de lucidesa i el seu pensament crític es desperta. Quan no pensem per nosaltres mateixos, hi haurà algú que ho farà per nosaltres,
«És una persona que pot somiar, que són lliures.»
Montag és un Prometeu que lluita contra els seus propis déus, la societat on viu, el pensament únic… però no està sol. Perquè, com ell, hi ha més gent que té moments de lucidesa a qui se’ls desperta el pensament crític. Alguns acabaran com ell, en un sanatori mental… d’altres, potser, ho aconseguiran. Montag ha lluitat pel creu juts. D’altres també ho faran.
«Entens el perill que comporta la diferència? Ser diferent?»
Una bona posada en escena i bones interpretacions
En un escenari gairebé buit, Carles Arquimbau (Montag de 80 anys), està envoltat de quatre intèrprets més, Xavi Alvarez, Lluís Barrera, Elena Baliarda, Anna Prats, que recreen els records del vell mentre interpreten personatges del seu present. El temps i la memòria es barregen davant nostre com també ho fa en la memòria de Montag.
Montag és un text que ens posa la pell de gallina, perquè ens explica un totalitarisme que ens va envaint de mica en mica, i quan ens n’adonem, ja no podem fugir-ne, ho ha impregnat tot. Un món ple de normes que semblen molt coherents perquè les assumides com si fossin part de nosaltres.
«No, no… jo ja no somio… això és bo, oi?»
Montag, a l’Espai Brossa, és un muntatge que parteix d’un llibre que ja té uns quants anys… i que, tot i això, és tan actual que ens fa sentir molt incòmodes. Montag lluita gairebé sol. Cal més gent com en Montag per enderrocar la tirania del pensament únic i uniforme. Quan l’obra s’acaba, tenim a sensació de què en Montag ens ha passat el testimoni i que ara som nosaltres els que hem de continuar la seva lluita.
