Fascinant, explosiu, vibrant, colorista… són alguns dels molts adjectius que descriuen el musical que s’ha pogut veure a El Tívoli: “Music has no límits”.
Després de visitar diverses ciutats internacionals i espanyoles, ha arribat a Barcelona on s’hi ha estat només dos dies. Llàstima. És un espectacle difícil d’explicar perquè s’ha de veure, escoltar i sobretot viure.
Durant hora i mitja, els integrants d’aquest grup – cantants i músics que solen acompanyar grans artistes – ens conviden a cantar algunes de les cançons més conegudes de les darreres dècades, Com un playlist on trobem tot el que ens agrada: Queen, Rolling Stones, Adele, Alicia Keys, Bruno Mars, Michael Jackson, Robbie Williams, Lady Gaga …. Un explosiu còctel musical amb una original i encertada barreja d’estils: pop, rock, salsa, òpera, house, etc. Segons paraules del seu creador, Miguel Depáramo, “ Music has no límits” és una companyia d’espectacles que crea shows.
Si a aquest repertori – que ja és un bon reclam – li afegim els darrers avenços tecnològics en àudio i vídeo, l’espectacle pren una altra dimensió i el resultat és brillant. La música electrònica es barreja amb peces de Puccini (la cantant d’òpera té una veu esplèndida), el violí, el xel·lo, el piano que toca el propi Depáramo i fins i tot una guitarra espanyola. Tot això sense interrupcions ni avisar-nos dels canvis d’estil. Res se’ns fa estrany perquè dalt l’escenari tot s’hi val. L’únic objectiu és que el públic es diverteixi.
L’escenografia, la il·luminació i el vestuari són també peces fonamentals per crear aquesta màgia. Llums de neó de colors es projecten tant a l’escenari com al pati de butaques, imatges i figures geomètriques, fum blanc, foc,…i, això sí, una música tan alta que fa perillar la salut auditiva del públic (sort que és temporal). Vestits llampants i combinacions estrambòtiques, algunes amb un cert estil manga.
Com diu el nom de l’espectacle “Music has no límits”, la música no té límits i l’entusiasme dels espectadors, tampoc. Canten, ballen, criden, fan fotos i vídeos i es rendeixen sense condicions. Primer poc a poc, després a tota velocitat. És tanta l’energia que desprenen cantats i músics que és impossible no deixar-se endur pel seu ritme. Fent un símil futbolístic “ahir el Tívoli era un clam”, cantant tots a una. No volien que s’acabés la festa i demanaven més i més. La gent aplaudia dreta.
Passats dos dies, encara sento la descàrrega elèctrica que produeix aquest espectacle i és que tenen raó, la música no té límits.
