Nota 8.5 sobre 10
Ningú no va dir al David, al Dario, al Santa, a la Paula i a la Marta que seria fàcil començar l’institut, començar a deixar de nens petits i anar al món dels adults. Ningú no va dir que fos fàcil acceptar que el cos que tenen no és el que voldrien tenir. Ningú no va dir que fos fàcil aconseguir els somnis que tenen des de què són petits i que ara sembla que no són assequibles i s’allunyen dels seus dits.
Ningú no va dir que fos fàcil fer-se gran en un món que té les seves pròpies regles. Ningú no va dir que fos fàcil descobrir que els Reis Mags no existeixen, que són els pares i que els pares també tenen els seus problemes i esperen que aquells nens, que ara són adolescents, madurin d’una vegada. Ningú no va dir que fos fàcil. “Jugant a ser grans, tot s’està complicant”.
Dins el Grec 2016 podem veure «Ningú et va dir que fos fàcil», un espectacle entretingut i amb molt de talent
I la Marta, la Paula, en Darío, en David i en Santa tampoc no ho fan fàcil. Demanen que no els etiquetin… però són els primers a penjar etiquetes als altres. El seu món és ple d’estereotips “Se’t vol lligar – I jo puc escollir o ha de triar ell?”. Demanen que no els jutgin, però poden passar un moment sense jutjar als altres. Demanen que els tractin com a adults perquè creuen que tenen totes les eines i els coneixements, però no saben enfrontar-se als problemes. Demanen que els escoltin, però no escolten als altres. Uns adolescents amb la prepotència de la joventut, que estan de tornada de tot, quan encara no han fet ni el primer pas del camí. “Per ser jugador de futbol no fan falta estudis – Ja, però per anar pel món… sí”.
L’institut no és només el lloc on passen hores estudiant (o no)… de vegades és un camp de batalla on les paraules són armes enverinades, les relacions entre les persones són perilloses, i costa saber qui és realment un amic. El món dels adolescents és ple de màscares i ningú no és qui diu que és. Quan les màscares cauen “sols veuràs el que et vulgui mostrar”, quan han sortit de la zona d’inseguretat i comencen a saber més qui són i què volen, és quan es descobreixen. “Estàs guapa, avui”… “És que no he tingut temps de maquillar-me”. Quan les màscares cauen, apareixen els amics. “Estic cansada d’aparentar qui no sóc”. “Quan un només pensa en un mateix, és difícil adonar-se dels problemes dels altres”.
Un muntatge molt senzill, amb una escenografia molt ben feta, que permet canvis d’ubicació només canviant de lloc uns pupitres de fusta que són els pupitres, i són els lavabos de nois o de noies, o són el metro… Una fosa en fosc i l’escenari ha canviat. I no cal res més.
Una música molt adequada, amb tocs de rock i de pop. Melodiosa i fàcil de seguir. Les lletres expliquen molt bé com se senten aquests adolescents davant del món. Potser les coreografies són massa senzilles i estàtiques i caldria aprofitar més els actors i l’espai. El vestuari l’han clavat. Cada adolescent és un retrat de molts altres. Amb un vestuari que sembla descuidat, casual, però molt estudiat. Tal com fan els adolescents.
Ningú no et va dir que fos fàcil, al Teatre Regina, és una obra amb música, amb molt bon ritme, que barreja cançons i text… però les cançons no són repeticions del text, són part de l’obra, part del personatge. Per acabar-ho d’arrodonir, Ningú no és perfecte no és una obra amb un final. Les històries queden obertes. Toca a cadascú de nosaltres imaginar què passarà després. Perquè a la vida, les històries no acaben com a les pel•lícules, amb un Happy End, a la vida, les històries continuen.
Nil Bofill, Júlia Bonjoch, Pablo Capuz, Cristina Dotras i Pau Oliver fan molt creïbles els seus personatges. Marc Miramunt crea un tutor proper i accessible, aquell tutor que tots hem tingut alguna vegada i que encara recordem amb afecte.
Ningú et va dir que fos fàcil és una obra que haurien de veure totes aquelles persones que estan amb adolescents per recordar que alguna vegada també van ser adolescents. Per recordar que és una època amb molts alts i baixos i moltes inseguretats. I també una obra que haurien de veure tots els adolescents, per veure que han de saber creure en ells mateixos i en la gent que els envolta.
