9 sobre 10
No m’oblideu mai. No m’oblideu mai. No m’oblideu mai.
La Seca presenta un muntatge de teatre verbatim, interpretat de forma excel·lent per Elies Barberà i Marta Montiel, i la col·laboració d’Edu Vásquez. Un muntatge que es parla d’un tema del que ningú no en parla. Un tema que s’amaga, que ens provoca pudor, vergonya… que ens incomoda, que preferim deixar de banda i pensar en una altra cosa. El suïcidi juvenil.
El suïcidi juvenil és el tema de «No m’oblideu mai» a La Seca
Amb textos que són testimonis reals, Elies Barberà i Marta Montiel es posen, literalment, en la pell de joves que han pensat en el suïcidi, que s’han fet mal, que s’han autolesionat, que han patit per dins i per fora… i que ho expliquen perquè ells, d’una manera o una altra, han aconseguit sobreviure a tot. Són testimonis de supervivents d’unes guerres de les que no en tenim ni idea.
Guerres que passen al nostre costat, potser a casa nostra, i que no veiem. El muntatge es mou en un escenari gairebé nu, amb una bateria de fons on interpretaran uns solos que descriuen musicalment els testimonis que estem escoltant. I no cal res més. Perquè els testimonis ja són prou grans per omplir-ho tot.
Em sentia que havia fracassat per mi mateix. Havia fracassat.
Persones que han patit assetjament, indiferència, o potser massa atenció
L’estat depressiu et posa en un lloc com d’aïllament… tot el que has fet malament és la teva vida i comença com a ressonar…
Persones que han patit assetjament, indiferència, o potser massa atenció… el desencadenant pot ser múltiple. Cada persona és diferent. Cada persona reacciona diferent. Alguns sobreviuen. Altres no.
Mi madre, que ha tenido problemas con su cuerpo, intentó que yo no los tuviera.
Sería fácil coger y tirarse… siempre está eso ahí.
No m’oblideu mai és un cant a l’esperança
El sentiment d’aïllament és comú. De necessitar ajuda i no trobar-la enlloc. De trobar-se sol. De necessitar alguna cosa on agafar-se per tirar endavant. Els testimonis són durs i angoixants. Criden ajuda i els seus crits no se senten.
I quan, per fi, aconsegueixen ajuda, no demanen que se’ls analitzi a fons. Demanen només ajuda. Els testimonis coincideixen en el mateix: volen que se’ls escolti. Que algú estigui al seu costat. Volen saber que no estan sols. Volen sentir que no estan sols. I ara que han aconseguit superar-ho, del tot o gairebé, es veuen amb forces per compartir el que han patit i el que han sentit.
Hablarlo no es sanarlo… es buscarle un sentido positivo… pero duele.
Però, malgrat tot el dolor, el patiment… malgrat l’angoixa i la desesperació… No m’oblideu mai és un cant a l’esperança:
Jo decidesc deixar la por a un costat… avui decidesc viure.
