Avui, ara, costa escriure sobre PÉDAGOGIE DE L’ÉCHEC. Acaba de començar una guerra i ja veiem imatges de destrucció… i ens preguntem, què hi passa allà al mig?
Pédagogie de l’échec, nou espectacle dins el Festival OUI
A Pédagogie de l’échec, una parella està al setè pis d’un edifici en runes. No hi ha parets, falta mig edifici… i la parella es mou pels trossos que encara queden dempeus. No sabem què ha passat. Només sabem que, al voltant de la parella, tot és destrucció. No hi ha ningú més. No saben què ha passat amb els companys dels pisos que hi ha a sota… han pogut fugir abans de què l’edifici s’ensorrés? O potser són sota la runa? Hi haurà algú més viu?
Enmig d’aquesta desolació, l’home i la dona s’agafen a la rutina laboral que han mantingut fins ara. Una rutina absurda que no serveix de res… només els serveix per tirar endavant, per sobreviure.
Tot és absurd. La situació dels dos personatges, interpretats de forma excel·lent per Caroline Marchettim i Franck Duarte, la seva relació personal i laboral… que passa de la correcció social a l’absurd grotesc.
Són dos personatges que giren entorn a unes rutines que han fet durant anys i que, ara que el món s’ensorra, els serveixen per viure un dia més.
Una escenografia molt senzilla amb aires de còmic, amb un terra dibuixat que també ens fa recordar els jocs dels nens, amb el terra ple de guixades. Al capdavall, el que fa la parella no deixa de ser un joc absurd en un món absurd.
El text de Pierre Notte és incisiu i no deixa res a l’atzar. Tot està lligat. I la seva direcció fa que els personatges i el text es fonguin de manera superba.
Pédagogie de l’échec, a Dau al Sec, ha estat una bona cloenda del Festival Oui de Théâtre en Français de Barcelona. Però avui, ara, és una obra completament actual que ens mostra l’absurditat de la guerra, de la destrucció… i fa mal.
Esperem que Pédagogie de l’échec torni a Barcelona i, si pot ser, en temps menys convulsos.
