Nota: 8 sobre 10
Els estudiosos de la semiòtica, de la comunicació, estarien contents amb una obra com aquesta. Una obra de teatre on el que es diu és doble. No és només el que es diu… és allò “que no es diu”.
Un text que ens demostra que, segons la interpretació que es faci de les paraules, segons la intenció que hi vulgui donar la direcció de l’espectacle, segons els actors… pot tenir moltes lectures. Una sola frase, dita de diferents formes, pot significar coses ben diferents. I la mateixa frase, escoltada i entesa de diferents formes, es pot percebre amb lectures molt diferents.
Per un sí o per un no una obra de teatre on és important allò que es diu i allò que es calla
Per un sí o per un no ens presenta a dos homes, amics de tota la vida, amb una història comuna que els lliga des de ben petits. Una amistat sòlida. O potser no tant. Una amistat que s’ha anat esquerdant amb petits malentesos. Amb coses “que no s’han dit”. Amb subtileses, amb tons de veu, amb intencionalitat en les paraules del qui emet el missatge… o intencionalitat percebuda en qui rep el missatge.
Aquest espectacle és un diàleg on els tons de veu, la postura corporal, les mans, les mirades diuen tant o més que les paraules que sentim. Quan un actor parla, rebem dos o tres missatges alhora… i no sempre són congruents!
Manel Barceló i Lluís Soler interpreten amb molta solvència els dos amics, les seves trobades i els seus allunyaments. De forma subtil, jugant amb les paraules i amb el llenguatge no verbal, ens fan arribar els malentesos que s’han anat acumulant amb els anys. Petits malentesos, volguts o no, que han estat soscavant la seva amistat, abans tan sòlida… I en fan una gran interpretació. El seu joc amb el text, el cos, l’entonació, les mirades, les mans, la postura… tot està perfectament treballat per transmetre’ns l’angoixa de parlar el mateix idioma i no entendre’s.
En aquest muntatge de la Sala Muntaner els dos amics fan participar el públic de forma activa per fer de jutge i decidir què han de fer. Un element força original que trenca la tensió creada fins al moment i permet un moment de relaxació… per continuar amb més força.
Un escenari molt buit, amb dues butaques massa allunyades per tenir una conversa entre amics, i un equip de música. Una música que es posa a tot volum, per inhabilitar tota mena de comunicació.
Amb una introducció massa llarga que no aporta gairebé res al muntatge, l’obra comença a agafar força tan bon punt entra el text de Nathalie Sarraute. A partir d’aleshores el ritme és imparable.
Una obra de teatre per descobrir que “parlant, la gent s’entén”… però que a més de parlar, cal tenir molta sintonia. El llenguatge no verbal és una bomba de rellotgeria.
