Nota: 8 sobre 10
Xavier Bertran I jordi Coromina són en Lluís i en Joan, dos amics que es troben sovint per dinar, en un bar d’un polígon (on tot és casolà), aprofitant l’estona lliure que tenen en les seves feines. Dos amics que ho tenen tot: una feina que els agrada, una vida força arreglada, unes dones que estimen i se’ls estimen, uns fills que els omplen d’alegria, i omplen el temps amb totes les seves activitats… en Lluís i en Joan ho tenen tot. Amb una vida així, què podria anar malament?
Dos homes que, després d’una conversa que sembla una competició “i jo més!”, acaben jugant amb el que tenen a casa. Les seves dones. Perquè tots dos entenen que , quan diuen “seves”, és literal. Són seves i en disposen. Ni se’ls passa pel cap preguntar-los què en pensen elles.
- En vol més.
- De què?
- De tot!
Però la vida dóna moltes voltes. I els dos homes, que són conscients de què estan casats amb dues dones formidables, veuran que les seves fatxenderies poden tenir finals insospitats. Les hormones poden provocar situacions inesperades i tant ells com elles poden acabar descol·locant-nos. Ja, des de bon començament, veiem que alguns tractes no poden acabar bé, però en Ramon Madaula sap donar la volta al text i fer que aquest tracte acabi millor del que podríem sospitar, almenys per a algú.
Perduts, una comèdia sobre dos amics que creuen la línia vermella
Hi ha línies vermelles que potser no caldria traspassar, però després de molts anys de compartir menú, en Joan i en Lluís creuen que són tan bon amics que poden fer un pas més… i creuar una línia vermella.
- A tu t’agrada la meva dona.
- També m’agrada la Scarlett Johanson i m’aguanto.
Entre amics, tot és possible. I en Lluís i en Joan són molt bons amics, capaços d’arribar a donar-ho tot per al seu amic… encara que donar-ho tot impliqui donar allò que no tenen. És un pacte entre homes, que han segellat donant-se les mans.
Ramon Madaula signa i dirifgeix Perduts
Perduts, escrita i dirigida per Ramon Madaula, és una peça curta. En Ramon Madaula ha sabut tallar i no allargar-se. Les escenes, breus, ens marquen el pas dels dies i dels mesos, sense que es faci feixuc. Amb pocs elements ha creat una peça de teatre que és entretinguda, que fa que el públic rigui moltes vegades i que estigui a l’aguait esperant la següent sorpresa. I Perduts no decep.
Potser en Joan i en Lluís poden ser una mica tòpics… però potser no ho són tant i són més semblants a molts homes i allò que sembla un clixé és més habitual del que voldríem. De vegades, riem per no plorar. Però a Perduts, riurem. I riurem molt.
Xavier Bertran i Jordi Coromina interpreten amb solvència en Lluís i en Joan. Saben donar-li un aire conegut que en fa creure que podrien ser companys nostres, amics, o família.
L’escenografia és senzilla però efectiva. Uns plafons transparents, com si fossin grans finestrals, decorats amb els plats i especialitats de Casa Antonia, i uns quants cartellets enganxats. Un entorn que és com molts restaurants de polígon que hem vist.
Perduts, al Teatre Aquitània, és una comèdia molt divertida que us posarà a tots de molt bon humor.
