Quan vaig llegir que l’obra que es representava a la Sala Leopoldo Fregoli, de La Seca, estava basada en un relat anomenat «The last of metrozoids» vaig donar per fet que seria una història de ciència i ficció… la meva ment ho va decidir així, sense analitzar-ho massa. Però el que ens trobem quan pugem les escales d’aquest íntim indret ubicat en el barri del Born, són uns actors que semblen amics, convidant-nos a veure un espectacle, com si ens convidessin a entrar a casa seva; més realista impossible.
Veiem que ens tracten com si ens haguessin de convèncer d’alguna cosa, ens parlen directament a nosaltres i entenem que ens estan venent una pel·lícula, en el sentit més literal de l’expressió; nosaltres som productors i ells ens volen mostrar el seu projecte per tal que el financem.
QUAN ARRIBI LA TARDOR és una performance multidiciplinar que es dibuixa i desdibuixa a mida que l’argument va prenent forma. En Toni Galmés il·lustra de forma gràfica la història, en un gran (i fantàstic) mural-collage de paper craft al mateix temps que un Jaume Viñas molt sincer, intens i permanentment emocionat, ens l’explica. En Gerard Bosch és qui hi posa la música amb la seva guitarra i va creant una banda sonora pròpia que dóna la sensació que s’estigui improvisant en el mateix moment en que l’estem escoltant.
L’argument de Quan arribi la tardor és molt clar però el seu format fa que en alguns moments ens sentim una mica confusos, perquè no sabem si els nois que hi ha allà al davant són personatges o actors ja que es fonen d’una forma tan bèstia uns i altres, que ens oblidem de que allò és una representació teatral (per dir-ho d’alguna manera, perquè aquest qualificatiu li queda un pèl massa convencional). Els metrozoides són un equip de futbol americà infantil i en Kirk Varnedoe és un professor d’història de l’art retirat i malalt que es converteix en el seu entrenador… i no hi ha gaire més en quant a contingut, però la forma és un altre tema: la trascendència d’aquesta peça resideix en la manera de narrar-la i expressar-la, de barrejar el relat amb la realitat dins d’un pitch original i arriscat; un format microteatral molt valent amb 3 protagonistes que aparenten tenir unes aspiracions molt modestes i que resulten esplèndids.
Gràcies per demostrar-nos que per fer teatre de qualitat no calen muntatges ostentosos ni grans pressupostos
La recomanem enèrgicament i li posem 8/10.
