Nota: 7 sobre 10
Una companyia de teatre es veu obligada, ofegada pels deutes, a abandonar el teatre que van crear fa molts anys… per acomiadar-se del teatre, decideixen fer un darrer muntatge, i tancar el teatre amb la mateixa obra amb la que el van obrir: La Gavina, de Txèkhov.
Un text molt txekhovià on no hi ha grans drames ni personalitats potents, però on tothom té un paper important que, com en un mecanisme d’un rellotge, fa que la resta continuï funcionant. Un text que va pujant d’intensitat sense que ens n’adonem i que acaba amb un final que sembla un Deus ex Machina que tanca l’obra de forma insospitada i abrupta.
La nostra opinió sobre Qui bones obres farà
A partir d’aquesta premissa, i durant gairebé tres hores, veiem com la companyia de teatre, persones que han intentat fer la seva vida i tirar endavant malgrat els fantasmes que tots arrosseguen, ens parla de teatre, de què és el teatre, de quin és el teatre que s’ha de fer, o el que el públic vol veure… “Produir allò que el públic té ganes de veure. Això és l’únic camí”, ens diu Diego, l’administrador del teatre. “Vam muntar aquest teatre per amor al teatre, per amor a la vida, per amor a l’art!”, diu Víctor. “No es tracta de formes noves o velles […] sinó d’escriure el que et surt de l’ànima”, diu convençut en Blai.
Els fantasmes que arrosseguen tots són, en alguns casos, força reals. Caterina (Imma Colomer), té llargues converses amb Txèkhov, en català – perquè els fantasmes els creem nosaltres mateixos -, que ronda pel teatre, atret per La Gavina, l’obra de teatre que ell va estrenar i que va ser un fracàs. Fantasmes com Tadeu Nicolau, el fundador de la sala, que es va suïcidar i que tots tenen present en tot moment.
L’ombra del fundador és allargada i no els deixa volar. Fantasmes, com el fill d’Isabel, que morí en un desgraciat accident en aquesta sala… fantasmes com l’Alzheimer de Caterina, que avança implacable i la convertirà en un espectre d’ella mateixa. “Ens passem la vida intentant allunyar-nos del dolor. Però com podem allunyar-nos del dolor?”, es lamenta Isabel.
A Qui bones obres farà veiem un escenari que són dos escenaris i dues platees. Un escenari que són espais molt diferents i que, fins i tot, viatja en el temps per portar-nos a la llotja des d’on Txèkhov va mirar com fracassava la seva Gavina. Una pantalla que ens porta a nous espais.
En aquest muntatge del Teatre Nacional l’obra no es queda tancada entre quatre parets i vola fora l’exterior. Uns personatges que es desdoblen en uns ninots o en titelles (segons qui en parla), uns ninots que retenen l’ànima del personatge mentre l’actor els fa moure.
Evelyn Arévalo, Imma Colomer, Tilda Espluga, Pere Eugeni Font, Miquel Gelabert, Xavi Sáez, Blai Llopis, Xavier Ripoll, Mireia Ros són la companyia de teatre, actors i gent de teatre que sempre han estat en relació amb aquella sala, alguns de lluny, altres perquè, fins i tot, hi viuen. Pep Tosar és Txèkhov. Un fantasma que només pot veure Caterina, i nosaltres… Una Caterina interpretada per Imma Colomer que sembla que en estat de gràcia. Una gran actriu que demostra que sempre ha estat gran i que sempre ho serà.
La música, en directe, està interpretada al piano per Elisabet Raspall, amb elegància i sobrietat. Un piano que es mou entre la suavitat i la dolçor i la força d’una tempesta. La il·luminació juga amb els diferents espais, enfosquint o il·luminant la sala, convertint el segon escenari en el punt focal, o deixant-lo a les fosques perquè ens fixem en el que passa rere bambolines. Un joc de llums molt ben ideat que ens fa mirar allà on el director vol que mirem. No tenim opció.
El so ballava una mica. Es notava molt que els intèrprets duien micròfon i en alguns moments el so reverberava. Sobre tot quan estaven en el segon escenari. Quan entraven a la zona de bambolines, el so era molt més adequat. Calia posar micròfons a la Sala Petita del TNC? “Allò que més importa, és la capacitat de resistir”, diu la Nina de La Gavina.
“Ens oblidaran, els nostres ulls, les nostres veus…”
