Per Nicolás Larruy
Un concert de música clàssica a Barcelona en un entorn incomparable: la basílica de Santa María del Mar
La Filharmonia de Cambra de Barcelona i el Cor de Cambra de la Diputació de Girona, dirigits per Albert Santiago, ens van oferir el Rèquiem i la Simfonia núm. 41 de Mozart, a la Basílica de Santa Maria del Mar.
L’aforament estava ple. Mozart sempre és un bon reclam i el Rèquiem una de les peces més valorades pel públic. El concert va començar amb la Simfonia núm. 41. En el primer moment, Allegro Vivace, la percussió va ofegar els violins i els vents , en els temps amb més força, Però el director va saber-ho reconduir i en els següents moviments la percussió va quedar per sota dels altres intstruments, donant força, però sense sobresortir. El Minuet del tercer temps, una mica accelerat va donar pas a un gran final, amb Molto Allegro que va esclatar com un gran espectacle de focs artificials. La música gairebé es podia veure, anava més enllà de l’oïda.
La segona part, el Rèquiem, va ser una meravella. El cor va començar amb força i aquesta energia inicial va romandre durant tot el concert. La tria dels cantants, Elena Copons (soprano), Anna Tobella, (mezzosoprano), Albert Casals (tenor) i Josep-Ramon Olivé (baríton) va ser un encert. Les quatre veus s’acoplaven i es combinaven a la perfecció. Eren quatre timbres que s’equilibraven i feien que la música fluís amb molta harmonia.
Albert Casals té un timbre de veu i una potència que van ser molt aplaudits pel públic. Igual que en Josep-Ramon Olivé, les seves entrades a Tuba Mirum van deixar l’audiència clavada al seient. No es movia ningú. Les veus d’Elena Copons i Anna Tobella van rematar la peça amb molta qualitat. El gran nivell es va continuar mantenint a Recordare, Jesu Pie. Les quatre veus es van anar combinant amb molta elegància.
A Domine Jesu, el cor, juntament amb els quatre cantants van ajutar-se a la perfecció, igual que a Benedictus i la peça final, on Elena Copons i el cor van oferir un gran final per a un gran Rèquiem.
La peça més coneguda, Lacrimosa, va commoure per la delicadesa en la seva interpretació. El cor i la direcció ferma d’Albert Santiago, van fer de Lacrimosa una peça dolça i melangiosa, sense que fós gens esllanguida.
