Nota: 9 sobre 10
A Res em fa Major, al Maldà, en Carles Gilabert fa malabars amb les paraules. Com un artista de varietés, com un contador de rondalles que anava de poble en poble, amb un equipatge mínim però moltes històries al sarró, en Carles Gilabert ens fa entrar en un món on les paraules són més que paraules.
La vida, com la mort, té quatre lletres.
Jocs de paraules, embarbussaments, aforismes, històries… tot hi cap en un monòleg que fa que les paraules tinguin màgia.
Satanàs no va de retro.
En aquest muntatge hi trobem una pel·lícula que, ben bé, podria ser en blanc i negre. On la veu es transforma en la d’un locutor de ràdio, i l’expressió canvia per donar pas a diferents personatges. O bé hi trobem una història que no pot acabar mai perquè el seu principi i el seu final es confonen.
Carles Gilabert protagonitza «Res em fa Major» al Maldà
Carles Gilabert fa que l’expressió oral vagi una mica més enllà del que és quotidià. Fa servir la seva veu, plena de registres, per crear ambients, situacions, escenes… I juga amb mestria amb els silencis. El monòleg és com una melodia on les paraules són les notes i els silencies són les pauses. I tant les unes com les altres són imprescindibles.
A tots ens paguen per fer un cert paper a la vida.
Una nevera atrotinada, un cercle de làmpades, un diccionari, una butaca, són els únics elements de l’escenografia. La resta… la imaginació. Un muntatge que és perfecte per una sala com el Maldà, on tot és a prop, tot és a tocar, i gairebé podem acaronar les paraules.
Vanitat: el món és un mocador amb les meves inicials.
Un espectacle on no hi falta de res
Històries que es mouen entre pel·lícules en blanc i negre, lluites marcials contra la pluja, o que ens recorden relats ordinaris i fantàstics de Pere Calders (no us perdeu la història de la caixa enregistradora).
A l’espectacle no hi falta de res, té un punt de màgia, de música, hi ha una vedet… Carles Gilabert interpreta tots els papers, a estones histriònic i exagerat, a estones proper i tendre. Sap donar a cada paraula la veu que cal.
Res en fa major, al Maldà, un lloc on les paraules ocupen l’espai i ens fan pessigolles.
