Nota: 9 sobre 10
«Un cavall, un cavall, el meu reialme per un cavall». Segur que alguna vegada heu escoltat aquesta frase sense saber qui la va dir. Potser, també, és l’únic que coneixeu del sanguinari personatge que protagonitza una de les obres més conegudes de Shakespeare – Ricard III – que ara podeu veure al TNC, dirigida per Xavier Albertí.
The Life and Death of King Richard III és el títol original d’aquesta tragèdia escrita per Shakespeare el 1592 i que forma part de la tetralogia sobre la història d’Anglaterra. Narra la vida de l’últim rei de la Casa de York que, després d’un breu regnat de dos anys, va ser abatut en la batalla de Bosworht (Guerra de les Dues Roses). La seva mort va suposar la fi dels Plantagenet i l’ascensió al poder dels Tudor.
Segons paraules de Xavier Albertí en el programa de mà “Ricard III és una obra que ens interpel·la sobre el protagonisme que tenen a la nostra vida les ferides que hem rebut des del naixement, i sobre la quota de dolor que ens toca assumir al llarg de la vida a cadascú de nosaltres. I, en definitiva, sobre el mal que aquest dolor ens pot portar a fer als altres mentre no siguem capaços d’assumir-lo”.
També planteja altres temes com si Ricard III és dolent a causa de la seva deformitat física o això és només l’excusa que justifica la seva maldat? La literatura ens ofereix nombrosos exemples de personatges deformes – com Quasimodo o Frankenstein – però aquests mostren un bri de bondat que resulta difícil de trobar en Ricard III.
Potser per humanitzar el personatge, el discurs de Ricard III discorre per camins paral·lels. Per una banda, en les converses de Palau mostra una cara amable i innocent que amaga obscurs sentiments Per l’altra, s’adreça directament al públic, trencant la quarta paret, per explicar-nos les seves miserables intencions i fer-nos partícips, amb un simple però eficaç intent de generar empatia, dels crims més abjectes.
Aquesta és una obra de conjunt amb cinc actrius i nou actors, alguns dels quals interpreten diferents papers, però el protagonista indiscutible és sens dubte Ricard III. Lluís Homar fa una esplèndida interpretació d’aquest personatge històric, plena de força i matisos que van des dels hipòcrites afalacs a la ira continguda o la solitud del monarca.
És un home amb l’ànima enverinada per la rancúnia i l’ambició, deforme per dins i per fora, que justifica els seus actes emparant-se en el seu dret al tro i que no dubta de matar els éssers estimats si entorpeixen el seu camí. A mesura que avança l’obra, la seva imatge es desvirtua cada cop més així com la cara que es projecta en pantalla. Poc a poc, la nostra possible simpatia s’esvaeix.
Destaca l’actuació de les protagonistes femenines, sobretot la de Carme Elies en el paper de la Reina Margarita (vídua del rei Enric VII) que, majestuosa, expressa el dolor per la mort del seu marit i el desig de venjança. Té dos grans moments escènics difícils d’oblidar. També destaca la serena i digna Reina Elisabet, esposa del rei Eduard IV, interpretada per Lina Lambert o l’actuació de la veterana Julieta Serrano en el paper de la duquessa de York (mare del rei Eduard IV), també assassinat, que amb càlida i profunda veu plora la mort del seu fill. El lament per la dolorosa absència dels éssers estimats és comú en els personatges femenins de Ricard III.
L’escenografia té gran simbolisme. L’estructura de metall i vidre expressa la fredor i obscuritat de la Cort, plena de falsedat i traïdoria. El moviment de les portes corredisses simula l’engranatge que amaga els passadissos secrets de Palau, que fan servir uns i altres per aconseguir els seus objectius.
Així mateix, la combinació de vidre, metall i llum blanca sobre fons negre fa que l’estructura es projecti en un pla continu fent-nos pensar que allò que veiem a escena no és la primera vegada ni, malauradament, l’última que veurem sinó que es perpetua en el temps i es reprodueix sempre que algú aspira a un tro que no li correspon, com és el cas de Ricard III. És com aquelles habitacions plenes de miralls en què miris on miris l’únic que veus és l’horror que provoca la desmesura de l’ambició.
Sorprèn i no acaba de convèncer el vestuari d’alguns personatges com el de l’assassí a sou (d’un cridaner color vermell) o l’enlluernador vestit final de Ricard III. Potser respon a la voluntat del director, Xavier Albertí, de fer-los destacar d’entre el monocronisme de la resta de personatges. Ells són els únics capaços de veure el que s’amaga sempre rere l’ascensió al tro – el Gran Mecanisme – que, segons Shakespeare, suposa “una desfilada de reis que ascendeixen i s’empenyen els uns als altres a través de la història”.
Ricard III no és una obra fàcil, ni en contingut ni en forma. El text és dens i l’argument és tan enrevessat que resulta fàcil perdre el fil durant les més de tres hores que dura la funció. Potser algú la trobarà massa llarga però val la pena esperar per veure Lluís Homar interpretar el monòleg final mentre escoltem en directe el Bolero de Ravel.
Aquesta obra de Shakespeare ens mostra les entranyes del poder i del que són capaços de fer els éssers humans per ambició. El dubte que se’ns planteja és si el camí pres per Ricard III – com molts havien fet abans i molts van fer després –es podria haver evitat o era el preu a pagar per ascendir al tro.
Dades tècniques de RICARD III – TNC
- Traducció: Joan Sellent
- Adaptació: Lluïsa Cunillé
- Direcció: Xavier Albertí
- Producció: Teatre Nacional de Catalunya
